capçalera
  inici . english . español . deutsch . italiano . français
mapa web . crèdits  
menu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_top
pseudo llull
lateral pseudo

Les edicions crítiques d’obres de Ramon Llull comencen sempre aportant proves de l’autenticitat lul·liana del cada text perquè la història de la transmissió dels escrits de Ramon presenta una quantitat molt considerable d’atribucions falses. Es tracta d’un fenomen que afecta molts dels grans escriptors dels segles XIII i XIV, com Arnau de Vilanova, sant Tomàs d’Aquino o sant Bonaventura. En el cas de Ramon Llull crida l’atenció la vitalitat i la importància cultural que tenen les obres de tema alquímic que van circular sota el seu nom a partir del segle XIV.

Així, la Llull DB ofereix tres llistes separades d’escrits de Ramon Llull: 1. Obres del Ramon Llull històric; 2. Obres del pseudo-Ramon Llull alquimista, i 3. Obres de temes variats, falsament atribuïdes a un Ramon Llull imprecís.

El Ramon Llull històric o autèntic es reconeix a través d’indicadors interns de l’obra, (com ara la presència dels mecanismes de l’Art, amb la seva terminologia i la seva evolució cronològica), a través dels esments en els antics catàlegs i inventaris d’obres lul·lianes, i gràcies a les pròpies referències del beat a obres seves; tots aquests elements ajuden també a establir la cronologia de la seva immensa producció. Per això la Llull DB recull tota la informació disponible relacionada amb els catàlegs, els inventaris i les autocitacions.

Per començar a distingir el personatge històric documentat dels altres escriptors que comparteixen el seu nom, cal tenir present que el Ramon Llull mallorquí, autor de l’Art, no va ser un alquimista, perquè negava explícitament la legitimitat de la transmutació dels metalls i les tècniques que l’envolten, però que existeix un altre Ramon Llull, creat amb molta habilitat per alguns autors anònims dels segles XIV i XV, que suposadament va redactar obres sobre la pedra filosofal i l’elixir, i que va fabricar or alquímic.

L’alquímia pseudolul·liana va gaudir d’un gran prestigi als segles XVI i XVII i la fama del Ramon Llull autèntic que va arribar a Descartes, Leibniz o Newton era indissociable dels escrits alquímics. El fenomen s’explica per l’èxit de les antologies que va publicar Llàtzer Zetzner a Estrasburg, un dels episodis més notables del lul·lisme als temps del Barroc.

Els altres falsos Ramons encapçalen escrits de temes molt variats: sobre la immaculada concepció de Maria, sobre la càbala jueva, sobre cartografia i navegació, sobre destil·lació de perfums i cordials, etc. Les falses atribucions van contribuir a confondre els termes de les violentes polèmiques entorn de Ramon Llull, des del segle XIV al XVIII.

La valoració erudita de la figura de Ramon Llull a partir del segle XIX i, sobretot, el paper que li van atorgar els romàntics com a pare de la literatura catalana van fer que la seva figura històrica entrés a formar part de la imaginació novel·lesca. La ficció literària dels segles XIX i XX, doncs, ha forjat encara nous Ramons, que de vegades recuperen, amb més o menys fortuna, antigues llegendes, com les alquímiques, les relatives a la conversió a causa d’un desengany amorós, o la del martiri a Tunis.

 

enllaç UB Centre de Documentació Ramon Llull