capçalera
  inici . english . español . deutsch . italiano . français
mapa web . crèdits  
menu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_top
lul·lisme
lateral lul·lisme

La necessitat de distingir acuradament entre Ramon Llull i els pseudo-Ramon Llull no es va manifestar fins a les aportacions de la crítica positivista, iniciades al segle XVIII amb les Vindiciae Lullianae (1778) del pare A. R. Pasqual i els vuit toms monumentals de l’edició llatina de Magúncia. Tot i així, l’editor d’aquesta sèrie, Iu Salzinger, encara prenia en consideració aspectes de l’alquímia pseudo-lul·liana. No és, doncs, fins als segles XIX i XX que la posteritat de Llull pren un caire científic i acadèmic: des del volum 29 de la Histoire Littéraire de la France d’É. Littré i de B. Haureau (1885), a les recerques bibliogràfiques d’E. Rogent i E. Duran, a les històrico-literàries d’A. Rubió i Lluch i J. Rubió i Balaguer, a les filosòfiques dels germans Carreras i Artau, a la fundació del lul·lisme contemporani per F. Stegmüller (Raimundus-Lullus-Institut, de la Universitat de Freiburg de Brisgòvia, a Alemanya) i a la fundació de la revista Studia Lulliana per S. Garcías Palou.

La recepció de Llull des del segle XIV fins a l’actualitat no es pot presentar de forma lineal, donada la diversitat de camps i de nuclis d’activitat que implica el lul·lisme.

El lul·lisme primitiu
El lul·lisme del Renaixement
El lul·lisme dels segles XVII i XVIII
El lul·lisme contemporani

El lul·lisme primitiu

Els primers contactes estrets a París, Pere de Llemotges i Tomàs Le Myésier, van ser fidels intèrprets de l’esperit del mestre; el segon va endegar una valuosa tasca de recopilació i difusió del pensament de Ramon, que ha donat lloc al Breviculum, un còdex de luxe, enriquit de miniatures, i a l’Electorium magnum, que és un ampli manual de lul·lisme (amb antologia incorporada), basat en les Arts de la segona fase. Són dues eines que avui es consideren tant imprescindibles com els mateixos originals de Ramon.

El fet que uns altres deixebles del segle XIV usessin des de Catalunya i de València el nom de Llull per produir textos apòcrifs de caire espiritual, malvistos per la jerarquia eclesiàstica, va desencadenar la persecució implacable de l’inquisidor dominicà Nicolau Eimeric. L’any 1376 l’Art de Ramon va ser condemnada a la cort pontifícia d’Avinyó i el 1390, a la Universitat de París. Malgrat la sentència absolutòria de 1416, l’ombra de l’heterodòxia va pesar sobre Llull durant tot el segle XV i va marcar significativament la transmissió de la seva obra. D’aquí que els primers teòlegs d’envergadura que se senten hereus de Llull, com Ramon Sibiuda o Nicolau de Cusa, optin per silenciar el nom del mestre.

Coneixem l’existència d’escoles lul·lianes a Mallorca i a Barcelona, fundades al segle xiv i actives al llarg del XV. Eren centres de referència bibliogràfica i indrets d’ensenyament, on van treballar intèrprets d’obra coneguda, com Pere Daguí. Consta que als temps fundacionals, en plena persecució inquisitorial, aquestes escoles estaven autoritzades a ensenyar l’Art aplicada a la medicina, l’astronomia i la filosofia, amb exclusió de la teologia.

El lul·lisme del Renaixement

El cardenal Jiménez de Cisneros (1436-1517) va fundar una càtedra del filosofia i teologia lul·liana a la Universitat d’Alcalà, que va iniciar la tradició d’un persistent lul·lisme espanyol al Segle d’Or. Així, la cort dels Àustries es va comprometre amb la causa de la canonització de Ramon; en un altre ordre de coses, l’arquitecte que va planejar l’Escorial per a Felip II, Juan de Herrera, es va interessar per aspectes geomètrics del l’Art a la seva obra Tratado del cuerpo cúbico conforme a los principios y opiniones del Arte de Raimundo Lulio (1582).

L’herència teològica i metafísica de Llull també es va difondre a l’Europa del Renaixement, a través de la petja que va deixar l’Art en filòsofs com Nicolau de Cusa. També és un fenomen de començaments del segle XVI la  transformació de Ramon en un místic, desproveït de dimensió intel·lectual, però assistit per la gràcia. Així és com apareix Ramon a l’obra de certs humanistes parisencs com Jacques Lefèvre d’Étaples o Charles de Bouvelles. L’interès dels humanistes per Llull es manifesta en la florida d’edicions incunables i cinccentistes publicades a França i a Itàlia, on hi ha diversos nuclis actius de deixebles del beat des del segle XV, per exemple a Pàdua.

A l’Europa del segle XVI hom va apreciar, però, sobretot la dimensió totalitzadora del sistema lul·lià, com a mètode integrador de tots els sabers, en la línia de l’enciclopedisme de Pierre de la Ramée (1517-1572) i de Guillaume Budé (1468-1540), que buscaven els perfils d’una ciència única, convençuts que totes les disciplines del saber presenten convergències entre els seus components, i que és possible establir-hi ponts de comunicació. Els nombrosos comentaristes de Llull al Renaixement i al Barroc són testimoni de l’interès de l’Art com a creació dialèctica i retòrica: Bernat de Lavinheta, Explanatio compendiosaque applicatio Artis Raymundi Lulli (1523); Heinrich Cornelius Agrippa von Nettesheim, In Artem brevem Raymundi Lulli (1533); Pierre Grégoire, Syntaxis Artis mirabilis (1583-1587); Johann Heinrich Alsted, Clavis artis lulliane (1609); Athanasius Kirchner, Ars magna sciendi (1669). Un dels lul·listes més singulars d’aquest període és el controvertit filòsof Giordano Bruno (1548-1600), autor de diversos opuscles sobre Ramon, que van ser recollits a la compilació de materials lul·lians i pseudo-lul·lians, barrejada amb textos interpretatius, destinada a fixar la imatge oficial de Llull durant més d’un segle: l’antologia d’obres lul·lianes editada per Llàtzer Zetzner a Estrasburg l’any 1598 i reimpresa repetidament al segle XVII.

El lul·lisme dels segles XVII i XVIII

Les preses de posició a favor o en contra de Llull dels pensadors més famosos del XVII, doncs, parteixen de la selecció esmentada, que condiciona tant el rebuig de Descartes, com l’entusiasme de Leibniz; consta que Isaac Newton tenia a la seva biblioteca un exemplar de l’antologia lul·liana de Zetzner. Des d’aquesta mateixa font Leibniz va valorar positivament l’Ars combinatoria com a mètode de mecanitzar els fonaments del coneixement i de distingir infal·liblement la veritat de la falsedat. Llull va representar el punt de referència constant en el projecte de construir una llengua universal fonamentada en una ciència general lògico-deductiva i lligada a una enciclopèdia generativa, en el qual hom va treballar als segles XVII i XVIII.

El lul·lisme contemporani

Quan apareixen els primers manuals d’història de la ciència medieval a començaments del segle XX, el nom de Llull ocupa un lloc entre els mestres del segle XIII (sant Albert, sant Tomàs, Roger Bacon...),  però cal esperar fins a la segona meitat del segle perquè hom arribi a explicar operativament en quina mesura la ciència lul·liana depèn de l’Art i com s’insereix en el context intel·lectual dels seus dies. Ho han fet possible els estudis de F. Yates, R. Pring-Mill, A. Bonner, amb aportacions substancioses de M. Pereira, J. Gayà, F. Domínguez, J. M. Ruiz Simon i dels historiadors barcelonins de la tradició àrab, J. M. Millàs, J. Vernet i J. Samsó. És també a la segona meitat del segle XX que la crítica ha perfilat el paper de la lògica lul·liana i el valor de la seva ontologia. Charles Lohr, concretament, considera Llull un dels fundadors de la metafísica dels temps del Renaixement. Les aportacions dels historiadors, com J. N. Hillgarth, han estat fonamentals per fixar el perfil del Ramon Llull documentat.

Un aspecte important dels estudis actuals sobre Ramon Llull són les edicions crítiques de les seves obres. Les llatines es publiquen a la sèrie de les ROL (Raimundi Lulli Opera Latina, Corpus Christianorum.Continuatio Medievalis de l’editorial Brepols, Turnhout, Bèlgica) i les catalanes a la sèrie de les NEORL (Nova edició de les obres de Ramon Llull, Patronat Ramon Llull (Palma de Mallorca-Barcelona). Les ROL han arribat al volum 30  el 2005; es tracta d’edicions de les obres més tardanes de Llull, ja que es van publicant en orde cronològic invers (l’edició de Magúncia del segle XVIII ofereix tan sols les obres primerenques). Les NEORL han arribat al volum 7 el 2005  i complementen la sèrie de 21 toms de les ORL (Obres Originals de Ramon Llull, que es van publicar a Palma de Mallorca entre 1906 i 1950).

Cada any apareixen a tot el món estudis lul·lístics de totes les orientacions que són en la seva majoria recollits i ressenyats al butlletí bibliogràfic de la revista Studia Lulliana.

versió impressora
   

enllaç UB Centre de Documentació Ramon Llull