capçalera
  inici . english . español . deutsch . italiano . français
mapa web . crèdits  
menu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_top
introducció inquietuds
 Mallorca
 Cosmovisió: analogia i exemplarisme
 Poesia trobadoresca
 Les llengües vulgars i la ciència
 Inquietuds espirituals dels laics
 Escolàstica i Universitats


Les profundes inquietuds espirituals que els laics van manifestar a l’Europa occidental, des de final del segle XII i tot al llarg del segle XIII, són un component de primer ordre en el procés d’emancipació intel·lectual que es detecta entre els mateixos laics a la tardor de l’Edat Mitjana. De fet, van resultar una via privilegiada d’accés al saber dels clergues, al saber teològic sobretot.

A la Corona d’Aragó, el fenomen coincideix amb la constitució, la generalització i la consolidació d’una tradició cultural rica i diversa en llengua vulgar al tombant del segle XIII amb el XIV. Algunes de les principals contribucions a l’extensió de l’ús escrit del català vénen de l’àmbit de l’espiritualitat i per obra de laics. És el cas de Ramon Llull i d’Arnau de Vilanova, que fan aportacions decisives al caràcter propi d’aquesta tradició. Alhora, tots dos s’expliquen com a producte de l’esbotzament de les barreres que separaven els diferents compartiments en què era dividit el saber, fins a fer possible que alguns laics sentissin la necessitat d’anar més enllà de l’utillatge cultural que havien adquirit de forma natural en el seu procés de socialització i envair parcel·les del saber fins aleshores reservades a especialistes, a clergues. Llull i Vilanova viuen, doncs, al mateix començament d’aquesta tendència i fan que la cultura catalana la manifesti amb una notable precocitat.

La pietat penitencial i les molt diverses concrecions que va tenir al llarg del segle XIII constitueixen la manifestació més evident d’aquesta voluntat dels laics de trobar unes formes d’espiritualitat pròpies en què tinguessin protagonisme, sense abandonar el seu estat de vida. Una manifestació ben coneguda d’aquesta espiritualitat penitencial és la que es dóna a Occitània i a la Corona d’Aragó en els cinquanta anys compresos entre el darrer quart del segle XIII i el primer del XIV; es tracta d’un corrent extens i vigorós, vinculat de diverses maneres als frares menors, especialment al sector que anomenem espiritual, que té la seva correspondència, bé que amb característiques pròpies, a la península italiana i fins a Sicília. Forma, per tant, un arc mediterrani de gran abast que és l’espai en què el beat Ramon i mestre Arnau de Vilanova desenvoluparen la seva activitat principal en aquesta època.

Font: Albert Soler, “Espiritualitat i cultura: els laics i l’accés al saber a final del segle XIII a la Corona d’Aragó”, Studia Lulliana 38 (1998), pp. 3-4.

Hi ha aspectes del Blaquerna de Ramon Llull, com ara la vida exemplar dels pares de l’heroi, Evast i Aloma, i de la seva Doctrina Pueril, com ara la proposta d’induir una educació elemental dels infants mitjançant la lectura i l’escriptura, que s’expliquen per la convivència de Llull amb nuclis socials marcats per les inquietuds espirituals laiques. Això no vol dir que Llull compartís personalment cap programa concret propi de beguins: els seu programa és l’Art. En canvi, alguns dels primers deixebles de Llull als països catalans al segle XIV van ser precisament laics espirituals: els laics espirituals que van desencadenar les ires de l’inquisidor Nicolau Eimeric a partir de 1372.

 

enllaç UB Centre de Documentació Ramon Llull