capçalera
  inici . english . español . deutsch . italiano . français
mapa web . crèdits  
menu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_top
introducció política
 Vita coetanea
 Conversió
 Il·luminació
 Miramar
 Política
 El personatge de ‘Ramon’
 Ramon Llull i la cultura àrab
 Ramon Llull i la conversió dels jueus


Es pot afirmar que Llull era perfectament capaç d’entendre les realitats del món en què vivia. Llull, tot i que a l’inrevés dels teòrics més ‘secularitzats’, com ara Pierre Dubois, donava al papat el control de les croades que proposava, sabia molt bé que una croada era impossible sense la cooperació dels prínceps cristians. Era realista en l’elecció que feia dels seus patrons seculars. No es va adreçar mai als emperadors ni als pretendents de l’imperi alemany. En canvi, va recórrer a les repúbliques marítimes italianes i, sobretot, als reis de França i d’Aragó. L’ajuda d’aquestes potències era indispensable per a una croada i per a la conversió de l’Islam. L’atenció de Llull oscil·lava entre França i la Corona d’Aragó. Malgrat els seus orígens catalans, era per França que manifestava una preferència més profunda.

De 1309 fins a 1311, Llull dóna suport a les pretensions franceses pel que fa a l’imperi bizantí. De manera sorprenent, donà suport també a la supressió dels templers –i en això no coincidia precisament amb els millors pensadors de l’època. En una sèrie de tractats dedicats a Felip IV, el Bell, (escrits a París el 1309-1311), reconeix d’una manera clara no només la preeminència de França a Occident, sinó també el dret del rei a intervenir en els afers eclesials com a ‘doctor fidei christianae’ (‘doctor de la fe cristiana’). Va sol·licitar també l’ajut de Felip contra l’averroisme a la Universitat de París. No solament volia que Felip, d’acord amb el papat, fundés col·legis per a l’ensenyament de les llengües orientals, sinó que fusionés els ordes militars existents en un de sol, ‘quia rex est defensor fidei’ (perquè és rei i defensor de la fe’). Llull intervenia en qüestions candents i les seves opinions tenien en compte –d’una manera molt ràpida i immediata– el canvi considerable que s’havia produït a la cristiandat simbolitzada per la translatio del papat de Roma a Avinyó. Aquest realisme va donar els seus fruits. Llull va rebre de Felip el Bell un document on se’l qualificava com a ‘vir bonus, justus et catholicus’ (‘home bo, just i catòlic’), un testimoni molt útil si es tenen en compte les crítiques formulades contra Llull per un teòleg tant influent a la Cúria com Augustinus Triumphus. També és molt probable que la influència francesa fos la causa del cànon XI del Concili de Vienne, que fundava càtedres per a l’ensenyament de les llengües orientals als futurs missioners en alguns centres. Era l’acompliment d’una de les peticions més constants de Llull.

Les relacions entre Llull i la cort de França no impedien contactes amb els sobirans del casal de Barcelona. Sense perdre mai de vista els objectius que es proposava, Llull sabia variar els mitjans a emprar. El 1305 presenta a Jaume II d’Aragó la seva obra més important sobre la croada, el Liber de fine,  i també la va fer arribar al nou papa Climent V. Fins a la seva mort, Llull està en contacte amb Jaume II.

Font: Hillgarth, J.N., “Raymond Lulle et l’utopie”, Estudios Lulianos 25 (1981-1983), pp. 176-177.

 

enllaç UB Centre de Documentació Ramon Llull