capçalera
  inici . english . español . deutsch . italiano . français
mapa web . crèdits  
menu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_top
introducció nova predicació
 L'Art
 Principis de l'Art
 Etapes de l'Art
 Objectiu missional de l'Art
 Demostració i Art
 Art i teologia
 Mística lul·liana
 La nova ciència
 La nova literatura
 La nova predicació
 L'Art i la informàtica


La primera obra teòrica de Llull sobre la predicació és el Liber de praedicatione, escrit en llatí a Montpeller el 1304. Aquesta obra portava ja com a apèndix cent-vuit sermons dominicals sobre Crist, la Mare de Déu, els sants i les benaurances. Llull va reincidir dues vegades més en el gènere en qüestió de manera més o menys ocasional (Liber de praedicatione contra Iudaeos, de 1305 i Sermones contra Averrois, de 1311), fins que entre l’octubre de 1312 i el febrer de 1313 va produir un nou corpus de sermons, el Liber de virtutibus et peccatis, publicat per Fernando Domínguez al volum XV de les ROL. La versió catalana, publicada per ell mateix a les NEORL és el Llibre de virtuts i de pecats. Aquest corpus de 182 sermons cal considerar-lo lligat amb la darrera obra teòrica de Llull sobre el sermó, l’opuscle Art abreujada de predicació / Ars brevis praedicationis, datat el 1313, publicat en edició sinòptica al volum XVII de les ROL.

Font: Anthony Bonner i Lola Badia, Ramon Llull. Vida, pensament i obra literària “Les Naus d’Empúries. Pal Major” 2 (Barcelona: Empúries, 1988), p. 151

Llull sap perfectament que segons les regles de la predicació medieval ‘cuicumque sermoni applicatur thema sacrae Scripturae’ (‘cal atribuir un tema de la sagrada Escriptura a tot sermó’). En canvi, els sermons del Liber de virtutibus et peccatis / Llibre de virtuts e de pecats estan elaborats al marge de l’estructura medieval clàssica del sermó. Llull sap molt bé fins a quin punt trenca unes regles establertes, per això al pròleg del Liber de virtutibus dedica un apartat al ‘thema’ dels sermons en el qual afirma que tots els sermons continguts en aquest llibre tenen un únic ‘thema’ general, a saber: el manament que Déu va donar a Moisès: ‘Dilige Dominum Deum tuum toto corde, et tota anima tua’ (‘Estima el Senyor Déu amb tot el teu cor, i amb tota la teva ànima’).

Llull en presentar un nou tipus de sermó no pretén de desqualificar tot el programa homilètic a l’ús sinó oferir una nova sistemàtica, un nou tipus d’organització del material homilètic. El sermó ‘per auctoritates’ depèn d’un text bíblic mentre que el sermó ‘per moralem philosophiam’, que Llull proposa  [...] s’ofereix al predicador com un sistema ben ordenat d’ensenyament moral per a cristians i també per a no cristians, que, com molt bé sap Llull, ‘non stant ad auctoritates’ (‘no es regeixen per les autoritats’). La moral que propugna en els seus sermons es basa en el convenciment que el cristià que creu i entén la seva fe pot ser més virtuós que aquell que tan sols creu sense entendre.

Font: Fernando Domínguez, introducció a Raimundi Lulli Opera Latina, XV, p. xxxv.

L’aplicació de l’Art a la predicació potser no afegirà novetats substancials al pensament lul·lià [...], però té l’avantatge de comptar amb un context fàcil de reconèixer [...]. Ofereix, doncs, la possibilitat de retallar un aspecte de l’obra del beat per contrast amb la cultura del moment, fora de qualsevol derivació de la llegenda lul·liana. De fet, aquest perfil de moment no correspon ni a un iconoclasta actuant contracorrent [...], ni un laic que, sense una formació clerical elevada, repudiant tota cultura acadèmica, es fa simplement ressò de les inquietuds espirituals pròpies del seu estrat social [...]. Llimant arestes gràcies al context, es dibuixa un Llull prou informat, pragmàtic i alhora intel·lectualment ambiciós.

Font: Lluís Cabré, “Homilètica lul·liana: context i públic a l’ombra de l’Art”, Studia lulliana, 40, 2000, p. 18.

 

enllaç UB Centre de Documentació Ramon Llull