capçalera
  inici . english . español . deutsch . italiano . français
mapa web . crèdits  
menu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_top
introducció art i informàtica
 L'Art
 Principis de l'Art
 Etapes de l'Art
 Objectiu missional de l'Art
 Demostració i Art
 Art i teologia
 Mística lul·liana
 La nova ciència
 La nova literatura
 La nova predicació
 L'Art i la informàtica


Entendre que l’Art és una creació epistemològica tècnicament relacional, basada en les parelles i les ternes, situa al lloc que li correspon el paper que hi exerceix la combinatòria com a tal, a la qual, d’ençà de la lectura que va fer Leibniz de Llull (Dissertatio de arte combinatoria, 1666), s’ha atorgat un protagonisme excessiu. Llull, concretament, planteja a les Arts de la segona fase, a més d’una mitja matriu d’adjacència amb 36 combinacions, sense repeticions, de nou elements presos de dos en dos (és a dir, la tercera figura), una taula de combinacions ternàries a la quarta figura. Aquesta taula presenta variacions de tres elements presos de tres en tres, en ordre cíclic i sense repeticions, amb el resultat de 252 ternes possibles. Els recels clàssics, de F. Bacon i R. Descartes, o dels historiadors de la lògica i de la matemàtica dels segle XIX i XXS (K. Prantl, D. Michie, M. Gardner) davant de l’Art de Llull, dels càlculs que implica i de les aplicacions que genera, sovint depenen d’una informació parcial i desenfocada sobre els propòsits precisos de Ramon.

Que l’Art pot ser integrat en l’horitzó teòric de la informàtica vol dir que pot ser traduït al llenguatge computacional. Bonner apunta que el sistema d’argumentació de l’Art presenta alguna similitud amb el mètode de prova dit dels ‘taulers’ (‘tableaux’) i amb el llenguatge lògic Prolog que hi està associat. Per a T. Sales hi ha deu components en el sistema lul·lià que poden ser integrats al món dels conceptes informàtics: des de la idea de ‘calcular els resultats’ del raonament lògic, ja explorada per Leibniz, a la d’un ‘alfabet del pensament’, interpetada matemàticament per George Boole a mitjan segle XIX, a la d’un mètode general, que sigui heurístic i deductiu, a l’anàlisi lògica, a la noció d’un sistema generatiu, a l’operació a través de diagrames, o a la teoria dels grafs que ordena les figures triangulars de l’Art.

Vegeu: Werner Künzel i Heiko Cornelius, Die «Ars Generalis Ultima» des Raymundus Lullus. Studien zu einem geheimen Ursprung der Computertheorie (Berlín, 1986; 5a ed. 1991), 102 pp. Ton Sales, “La informàtica moderna, hereva intel·lectual directa del pensament de Llull”, Studia Lulliana 38 (1998), pp. 51-61.

Tothom sap que la informàtica s’assenta sobre aquesta doble base: la idea d’un càlcul lògic i la seva ulterior automatització. Ara bé, ambdues coses formen part, encara que d’una manera un xic rudimentària, del projecte de combinatòria que constitueix un element bàsic de l’Art lul·liana. L’intent de Llull passà després a Leibniz. La seva famosa Dissertatio de arte combinatoria, nascuda de l’Ars magna i dels seus principals comentadors, comporta un canvi de perspectiva decisiu en l’enjudiciament del pensament de Llull. Leibniz és el primer a adonar-se de les possibilitats de futur que aquell contenia. El pensador alemany s’apropia la idea lul·liana d’un ‘alfabet del pensament humà’ que funcioni, per dir-ho així, automàticament, mitjançant la combinació de lletres, i la relaciona amb la seva pròpia idea d’una ‘mathesis universalis’, és a dir, d’una lògica concebuda com una matemàtica generalitzada. ‘Segons això —escriu Leibniz— quan sorgeixi una controvèrsia, no hi haurà ja més necessitat de discussió entre dos filòsofs de la que hi ha entre dos calculadors. N’hi haurà prou amb agafar la ploma, asseure’s a taula i dir-se l’un a l’altre: calculem!’. L’Art lul·liana és interpretat, doncs, per Leibniz com un tipus de pensament automàtic, una mena de mecanisme conceptual que, un cop establert, funciona per ell mateix. Aquest automatisme conceptual fou llargament acaronat per Leibniz, el primer a planejar, després de Pascal, una màquina de calcular que realment funcionés.

Font: Eusebi Colomer, “De Ramon Llull a la moderna informàtica”, Estudios Lulianos, 23 (1979), pp. 113-135. Reproduït també a: Eusebi Colomer, El pensament als països catalans durant l’Edat Mitjana i el Renaixement (Barcelona: Institut d’Estudis Catalans - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997), 288 pp.

 

enllaç UB Centre de Documentació Ramon Llull