capçalera
  inici . english . español . deutsch . italiano . français
mapa web . crèdits  
menu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_top
introducció demostració art
 L'Art
 Principis de l'Art
 Etapes de l'Art
 Objectiu missional de l'Art
 Demostració i Art
 Art i teologia
 Mística lul·liana
 La nova ciència
 La nova literatura
 La nova predicació
 L'Art i la informàtica


L’ambició demostrativa de l’Art explica alguns dels canvis que Llull va anar introduint en les seves successives versions. En aquest sentit, resulta significatiu el canvi de denominació que rep l’Art des de la seva primera formulació (Ars compendiosa inveniendi veritatem o Art abreujada d’atrobar veritat) a la segona (Art demostrativa). L’Art demostrativa sembla reflectir, ja en el seu mateix títol, la voluntat lul·liana de presentar el seu artefacte epistemològic com una ciència enquadrable en els esquemes aristotèlics dels Segons analítics, l’obra aristotèlica que, segons la tradició escolàstica, tractava de la ‘demostració’, de les ‘raons necessàries’, per oposició a l’ars inventiva, la Dialèctica, que tractava de les raons probables. Aquesta voluntat sembla encara més evident quan es considera aquest nou títol de l’Art en concordança amb una altra de les novetats que l’Art demostrativa presenta respecte a l’Ars compendiosa inveniendi veritatem: la pretensió de Llull que la seva Art actua, no només a través de mers ‘signes’, sinó per mitjà de tres menes de demostracions, la demostració ‘propter quid’ (per la causa), la demostració ‘quia’ (per l’efecte) i la demostració ‘per equiparantiam’ (que, al seu entendre, és la més demostrativa de totes, fins i tot més que la ‘propter quid’ a la qual els escolàstics, d’acord amb Aristòtil, reservaven aquest privilegi). Deixant de banda aquest tercer tipus de demostració, que Llull presenta com de collita pròpia, les altres dues situen l’Art en l’òrbita de les teoritzacions epistemològiques dels Segons analítics.

Les Arts de Llull posteriors a l’Art demostrativa ja no abandonaran mai aquesta òrbita. Al contrari. El Doctor Il·luminat va intentar, en cada una d’elles, aprofundir progressivament en la voluntat ja present en aquesta obra de replantejar les relacions tradicionals entre la ‘inventio’ i la ‘demonstratio’ amb l’objectiu d’esborrar, d’acord amb les directrius estipulades en els Segons analítics per a la ciència, els dèficits demostratius inherents a la Dialèctica, conservant, alhora, les virtuts ‘inventives’ característiques d’aquesta última disciplina i que ell havia mecanitzat per mitjà de la combinatòria. Aquesta voluntat, paradoxalment, va portar Llull a crear una Art al mateix temps demostrativa (com les ciències descrites als Segons analítics) i universal (com la Dialèctica) que trencava amb el model de ciència aristotèlic que només acceptava ciències demostratives particulars. Un trencament que va convertir l’obra lul·liana en un punt de referència ineludible per a tots aquells pensadors que, com Descartes o Leibniz, van voler, segles després, portar a terme empreses semblants.

Font: Josep M. Ruiz Simon, “«Quomodo est haec ars inventiva?» (l’Art de Llull i la dialèctica escolàstica)”, Studia Lulliana, 33 (1993 [1995]), pp. 97-98.

Llull era plenament conscient de la novetat de la seva proposta epistemològica. I hi va insistir sovint. Però és un error fixar-se només en aquesta novetat i oblidar que la naturalesa i la significació d’aquesta Art i el sentit d’allò que aporta d’innovador no són interpretables sense tenir en compte la ‘vella’ epistemologia respecte a la qual es defineix, aquella que pretenien seguir al peu de la lletra els seus contemporanis. Cal insistir, pel que fa a això, en el fet que Llull, a través de la seva Art, proposa, explícitament, un mètode d’argumentar que se singularitza, precisament, per les seves diferències respecte a alguns dels trets més característics de la teoria de la ciència aristotèlico-escolàstica. Un mètode en el qual la inventio i el judicium no corren per camins paral·lels sinó confluents i que es presenta, explícitament, com una scientia universalis que, partint de la negació del principi aristotèlic de la incomunicabilitat dels principis de les ciències dels diversos gèneres de l’ens, trenca amb aquella restricció també aristotèlica que, alhora que imposa una ciència per a cada gènere, nega la possibilitat de demostrar els principis de cadascuna d’elles en una disciplina general.

Llull proposa, en definitiva, al segle XIII, una sortida de la ciència escolàstica que significa l’oblit de les dues escissions que la defineixen: l’existent entre la pars inveniendi i la pars judicandi de la lògica, i l’existent entre les diverses ciències particulars. Dues escissions que, posteriorment, durant el Renaixement i el segle XVII, van ser vistes com una rèmora pròpia de l’escolàstica que impedia l’avenç del coneixement.

Font: Josep Maria Ruiz Simon, L’Art de Ramon Llull i la teoria escolàstica de la ciència (Barcelona: Quaderns Crema, 1999), pp. 87-88.

 

enllaç UB Centre de Documentació Ramon Llull