capçalera
  inici . english . español . deutsch . italiano . français
mapa web . crèdits  
menu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_top
introducció mística
 L'Art
 Principis de l'Art
 Etapes de l'Art
 Objectiu missional de l'Art
 Demostració i Art
 Art i teologia
 Mística lul·liana
 La nova ciència
 La nova literatura
 La nova predicació
 L'Art i la informàtica


L’Art era alhora una art de conversió i de demostració i una art de contemplació. La mística lul·liana, del Llibre de contemplació en Déu a l’Art de contemplació, desenvolupa el segon aspecte de l’Art i és bàsicament un mètode d’orar i contemplar, el pal de paller del qual és la teoria de les dignitats divines: es tracta de considerar-les en llur mútua circularitat, les unes en les altres, en la mesura en què són una sola cosa entre elles i amb Déu. En el Llibre d’amic e amat i en l’Arbre de filosofia d’amor s’hi afegí una bella i subtil doctrina de l’amor. ‘Digues, foll, què és amor? Respòs que amor és aquella cosa que los francs met en servitud, e a los serfs dóna llibertat. E és qüestió a qual és pus prop amor: a llibertat, o a servitud’ (versicle 287). ‘Enfre temor i esperança ha fet hostal amor, on viu de pensaments e mor per oblidaments...’ (versicle 17).

La mística lul·liana recolza en el coneixement, però culmina en l’amor. La memòria, l’enteniment i la voluntat, sempre en joc, són el centre de l’acció de l’amic i en ell també de l’amat. L’enteniment i la voluntat, la ciència, l’‘amància’ –un mot de nou encuny que Llull contraposa al de ‘ciència’ i amb el qual expressa la seva concepció teoricopràctica, de l’amor– es complementen dialècticament, però les dues primeres es posen al servei de les dues segones. En les ‘carreres’ de l’amic vers l’amat intervenen alhora l’enteniment, que en prepara el camí, i la voluntat, que el duu a terme: ‘Demanà l’amic a l’enteniment e a la volentat, qual era pus prop a son amat, e corregueren ambdós, e fo ans l’enteniment a son amat, que la volentat’ (versicle 19). A la intel·ligència correspon, doncs, la manuducció vers Déu. Però un cop ha conduït l’ànima al llindar del misteri diví, l’enteniment es retira i deixa pas a la voluntat. Aleshores cessa el discurs i resta sols l’amor. ‘Enlluernà amor lo nuvolat qui és mes entre l’amic e l’amat; e feu-lo enaixí llugorós e resplendent com és la lluna en la nit, l’estel en l’alba, e lo sol en lo dia e l’enteniment en la volentat; e per aquell nuvolat tan llugorós se parlen amic e amat’ (versicle 118).

La contemplació de les criatures té en la mística lul·liana un paper més aviat secundari. Ben cert, creades a imatge de les dignitats divines, les criatures signifiquen les perfeccions del Creador. Però l’esperit  no s’hi ha d’aturar, sinó que ha de maldar per deixar-les enrera i enlairar-se vers Déu: ‘Viu l’amic una bella flor que havia creada son amat, e dix a la flor que la sua bellea lo movia a cogitar la bellea de son amat; e per açò la flor dix a l’amic que no havia grans cogitacions e durables envers son amat, car aquell ha grans cogitacions d’amor, qui cogita en l’amat simplement, segons les condicions de l’amat e la natura e l’essència de l’amor’ (Arbre de filosofia d’amor).

Font: Eusebi Colomer, El pensament als Països Catalans durant l’Edat Mitjana i el Renaixement (Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1997), pp. 27-28.

 

enllaç UB Centre de Documentació Ramon Llull