capçalera
  inici . english . español . deutsch . italiano . français
mapa web . crèdits  
menu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_topmenu_top
obres català
 Plurilingüisme
 Llull i el català
 Difusió i conservació
 Llibre de contemplació
 Llibre del gentil
 Llibre de l'orde de cavalleria
 Doctrina pueril
 Llibre d'Evast e Blaquerna
 Llibre d'amic e amat
 Art demostrativa
 Llibre de meravelles
 Llibre de les bèsties
 Desconhort
 Arbre de ciència
 Arbre exemplifical
 Cant de Ramon
 Retòrica nova
 Lògica nova
 Liber de fine
 Art breu
 Fantàstic
 Art abreujada de predicació


Ramon Llull va escriure en català dues obres narratives extenses, el Blaquerna (1283) i el Llibre de meravelles (1287-1288), i en occità un cert nombre d’obres rimades (a partir de 1274): és el primer gran autor literari polifacètic de la història de les lletres catalanes. Malgrat el que n’han dit alguns crítics dels segles XIX i XX, no és correcte emfasitzar aquesta circumstància dient que és ‘el Dante català’, en el sentit que Llull sempre va concebre la literatura com un instrument de divulgació del seu missatge artístic quan s’adreçava a un públic determinat. Si el públic llegia novel·les, posem per cas, ell n’oferia una de ‘nova’, com un esquer per tal d’atreure’l i dur-lo dolçament cap a la ciència que salva. El català també el va fer servir per a la seva primera obra monumental, el Llibre de contemplació en Déu, que pertany a un gènere mixt, entre la literatura i el tractat, en part equiparable a una enciclopèdia. En català va redactar un text de polèmica religiosa, el Llibre del gentil, reculls de proverbis, un tractat de medicina i un d’astronomia, llibres de filosofia i de lògica i l’Arbre de ciència, que es presenta com una via dinàmica d’accés a totes les branques del saber. La utilització del català per a la difusió de la ciència està força documentada a la Corona d’Aragó als segles XIV i XV. Des d’aquest punt de vista Llull només s’hauria avançat algunes dècades a un esclat de grans dimensions, estimulat per la potencialitat receptora del públic urbà. Les obres de contingut moral i catequètic, com el Blaquerna i la Doctrina pueril, d’altra banda, també reclamen una sensibilitat receptora particular, la de les inquietuds espirituals dels laics. Llull mateix es comptava entre els ‘laics religiosos’ que, sense renunciar a la seva condició d’homes de món, havien experimentat alguna forma d’una conversió.

El mateix pragmatisme que va fer de Llull un pioner en l’ús del català com a vehicle total de comunicació cultural,  li va suggerir de potenciar les versions de les seves obres a altres llengües romàniques o de fer circular en llatí la major part dels seus escrits. El plurilingüisme és, en efecte, un dels trets més destacables de la personalitat intel·lectual de Llull, que va començar escrivint en àrab (no s’ha conservat, però, cap testimoni escrit en aquest idioma)  i va saber combinar les diverses llengües dels seus possibles lectors.

En qualsevol cas, Llull és un gran escriptor, en el sentit que va produir una prosa sintàcticament travada i enriquida per un extensíssim repertori lèxic alhora literari, científic i filosòfic, sense deixar de banda els neologismes propis del seu sistema de pensament. Es tracta d’un fenomen insòlit en una tradició lingüística que tot just començava a poder exhibir traduccions d’obres devotes, històriques i científiques i relats cronístics de major o menor ambició. Contràriament al referent dantesc, tanmateix, convé posar de relleu que l’immens esforç lul·lià no va representar l’inici d’una influència continuada ni el punt de partida real d’una història cultural. La singularitat del projecte artístic i els atzars de la transmissió van fer que la història de les lletres catalanes medievals es construís per uns altres camins.

Vegeu: Josep M. Nadal i Modest Prats, Història de la llengua catalana, 1, Dels inicis al segle XV (Barcelona: Edicions 62, 1982), pp. 302-356.

 

enllaç UB Centre de Documentació Ramon Llull