Difusió i conservació
Ramon Llull ha deixat innombrables testimonis històrics de la preocupació constant que sentia per la difusió i la conservació la seva obra; de tal manera que la seva actitud en aquest punt s’ha de posar en relació amb la posició peculiar que ell mateix ocupa en el sistema cultural de la seva època. Altres autors, amb uns canals de divulgació de les seves produccions més o menys establerts i estables, com ara la cort, la universitat o un orde mendicant, manifesten de manera menys explícita la inquietud per la pervivència dels seus textos i, sobretot, desenvolupen mitjans menys particulars d’assolir aquest objectiu.
La primera peculiaritat del pla sistemàtic de divulgació que Llull aplica als seus escrits és la seva voluntat, repetidament expressada, de produir versions d’una mateixa obra en altres llengües: explícitament només fa referència a versions en català, llatí o àrab, però sabem que en va promoure almenys també en occità i en francès.
La segona, és la constitució de fons bibliogràfics d’àmbit internacional que siguin alhora centres de conservació i focus de difusió. L’autor anònim de la Vita coetanea (París, 1311) clou l’obra indicant ‘els seus llibres estan escampats per tot el món, però ell els va fer reunir especialment en tres llocs’. L’existència d’aquestes tres col·leccions de llibres és confirmada pel testament que Llull va signar a Mallorca el 26 d’abril de 1313. Es tracta del fons de la Cartoixa de Vauvert, del qual hem conservat un inventari detallat, del que es va crear a casa del noble genovès Perceval Spinola i del que hi havia a casa del gendre de Llull, Pere de Sentmenat.
Llull també utilitza l’estratègia més comuna a l’Edat Mitjana per a la divulgació i la conservació d’una obra, que és la dedicatòria a un personatge rellevant i també el regal d’un manuscrit digne de ser apreciat i conservat per aquesta persona. Són tàctiques que Llull va posar en pràctica en diverses ocasions; va dedicar obres a reis com Felip IV el Bell, Jaume II d’Aragó, Frederic III de Sicília, Sanç de Mallorca, a papes com Nicolau IV, Celestí V, Bonifaci VIII, Climent V, etc.; hem conservat manuscrits obsequiats al dux venecià Pietro Gradenigo, a la biblioteca de la Sorbona, a la Cartoixa de Vauvert, al noble genovès Perceval Spinola i és probable que un altre adreçat al rei Felip IV.
El que ha arribat fins als nostres dies de la tradició manuscrita primitiva de l’opus lul·lià és només una petita part del que va existir. Hem conservat una trentena de còdexs que podem relacionar de forma directa o indirecta amb el mateix Llull; si afegim altres còdexs coetanis que no sabem si tenen relació amb ell, la xifra arriba a la cinquantena. I és que Llull va establir uns mitjans propis i diversificats de producció de manuscrits i els va promoure de forma intensa i extensa.
L’estudi material d’aquests manuscrits conservats revela unes determinades opcions de format i de disposició de la pàgina que es repeteixen amb regularitat; es tracta d’un tipus de còdex que cal relacionar amb el llibre d’estudi universitari. L’opció per un determinat model librari és el final del procés de composició d’una obra i la primera de les estratègies lul·lianes de difusió.