Les llengües vulgars i la ciència
L’ús incipient de les llengües vulgars (o vernaculars) com a instrument de comunicació i difusió del saber és un dels trets més interessants de la producció científica de l’occident europeu durant els últims segles medievals. Tot i que el fenomen és perceptible arreu de l’Europa llatina, els historiadors de la ciència ja observaren fa temps que en els regnes ibèrics es detecta amb una precocitat i una complexitat desconegudes enllà dels Pirineus. D’entre totes les llengües ibèriques, avui sabem que el català demostrà aviat una especial vitalitat, sobretot si es té en compte el seu sempre limitat nombre de parlants comparat amb les potència dels dominis lingüístics del seu entorn. Els inicis de l’ús de les llengües vulgars, entre elles el català, en la difusió de la medicina –i, més en general de la ciència– a l’Europa llatina medieval, és un fenomen que cal vincular estretament tant als canvis esdevinguts al si de la societat occidental de la Baixa Edat Mitjana com al desenvolupament del nou sistema mèdic i científic.
El principal terreny en què trobem obres en vulgar català als segles XIV i XV és el de la medicina pràctica i també teòrica: hi ha traduccions catalanes de les beceroles de la medicina escolàstica (l’Articella) i també de grans compendis (el Canon d’Avicenna). Els Regiments de sanitat eren promptuaris d’higiene (n’hi ha un d’Arnau de Vilanova, dedicat a Jaume II d’Aragó). Hi havia tractats sobre la pesta, escrits sobre cosmètica, ginecologia i obstetrícia i també volums dedicats als remeis: antidotaris i receptaris. Els textos mèdics en vulgar més nombrosos són els tractats de cirurgia. També hi ha traduccions de llibres sobre les malalties dels ulls i manuals de medicina animal, sobretot de cavalls i mules, però també d’ocells de cacera i de gossos.
També existeixen tractats enciclopèdics en català medieval, alguns de traduïts, d’altres obra d’autors locals, com Ramon Llull o Francesc Eiximenis. Comptem també amb tractats d’astronomia-astrologia, traduïts i originals, llibres de màgia, tractats d’alquímia anònims, falsament atribuïts a Llull i a Arnau de Vilanova, tractats d’òptica, llibres de viatges, mapes i portolans. El bestiaris, lapidaris i herbaris recollien respectivament la descripció dels tres regnes de la natura. També circularen en català als segles XIV i XV tractats d’agricultura, de cuina, d’aritmètica, de mercaderia, amb especial atenció al problema monetari.
Els diferents ritmes regionals tant dels uns com dels altres sembla que són fonamentals a l’hora d’explicar les diverses modulacions del fenomen. En aquest sentit, l’auge de la burgesia comercial als països costaners de la Corona d’Aragó, que participà molt activament a les principals rutes comercials de la Mediterrània, coincidí amb el regnat d’uns monarques –des de Jaume I (1213-1276) a Martí I (1397-1410)– especialment sensibles per tot el que tocava a la salut i la medicina i, més en general, per la promoció de tots els àmbits del saber. Aquesta burgesia i aquests monarques recolzaren decididament el nou sistema científic i mèdic en el moment precís de la seva difusió.
Font: Lluís Cifuentes, La ciència en català a l’Edat Mitjana i el Renaixement, “Col·lecció Blaquerna” 3 (Barcelona-Palma de Mallorca: Universitat de Barcelona-Universitat de les Illes Balears, 2006), pp. 27 i 35-36
La presència social de la llengua vernacla en la difusió dels saber científic i tècnic a partir de principis del segle XIV, contraposada al llatí de la ciència oficial de les Universitats i de l’Església, pot ajudar a comprendre per què Llull va utilitzar el català en una part de la seva producció de caràcter científic i filosòfic en unes dates molt primerenques (és a dir a partir de 1274): Llull es dirigia en la llengua vulgar al mateix públic urbà, burgès o aristocràtic, que aviat consumiria la prosa tècnica dels tractats sobre la salut, l’astrologia o la pràctica mercantil dels qual tenim notícia.