Ramon Llull i la cultura àrab

El coneixement de l’àrab que tenia Ramon Llull el va fer un cas únic entre els teòlegs llatins. Ell n’estava molt orgullós, del seu domini de l’idioma, com ho demostren les referències freqüents als seus coneixements en aquest camp. No sols cita i explica ocasionalment alguns mots àrabs, sinó que almenys un cop també va defensar les formes verbals llatines inusuals que ell mateix havia encunyat com a modelades en el ‘modus loquendi arabicus’ (‘manera àrab de parlar’). Sovint anota a les seves obres de diàleg amb l’Islam que estaven escrites no sols en llatí i català, sinó també en àrab. Al començament de la seva llarga carrera literària va compondre una primera versió en àrab d’una de les seves obres més importants, el Llibre de contemplació. Del mateix període data la versió àrab original del seu Compendium logicae Algazelis / Lògica del Gatzell.

Les obres de Llull semblen haver merescut una certa atenció al nord d’Àfrica. Coneixem una discussió que va tenir lloc l’any 1394 al palau del soldà de Fes, que concernia un dels tractats tardans de Llull.

Mentre els escolàstics llatins només estaven familiaritzats amb les comparativament poques obres filosòfiques àrabs que havien estat traduïdes al llatí, Llull es va distingir pel seu coneixement, no sols de la filosofia àrab, sinó també de la religió musulmana. Es refereix sovint a l’Alcorà i cita almenys un cop un text específic (Sura CXIII 3). Se sabia no sols l’Alcorà, sinó també la ‘hadith’ i els comentaris dels estudiosos musulmans sobre les col·leccions de les tradicions. També estava familiaritzat amb les pràctiques rituals musulmanes. En el Llibre del gentil reuneix un sumari popular de les creences musulmanes en dotze articles i a la Doctrina pueril fa una relació dels orígens de l’Islam, la qual, malauradament, reflecteix les distorsions de la polèmica cristiana.

A la literatura mística islàmica poden trobar-s’hi paral·lels de les principals preocupacions de Llull. Tenia la noció que una aproximació al Déu veritable podia trobar-se en la contemplació dels noms divins. Els noms divins els anomenava ‘dignitats’ o ‘virtuts’, i en la forma definitiva de la seva Art en va incloure nou: bonesa, grandesa, duració, poder, sapiència, voluntat, virtut, veritat i glòria. Ramon pensava que a través de la contemplació sobre diverses combinacions d’aquests noms, que són comuns a totes les religions, es podia arribar a una entesa entre els musulmans i els jueus, entre els cristians grecs i els llatins. Seguint aquest punt de vista, va compondre diàlegs, com el Llibre del gentil, en el qual els homes de seny representen les diverses religions del món.

Font: Charles Lohr, “Ramon Llull: ‘christianus arabicus’”, Randa 19, 1986, pp. 9-11.

Diversos estudiosos han intentat de precisar els manlleus àrabs concrets d’alguns aspectes del pensament de Llull sense poder aportar, però, proves definitives. Un dels darrers intents és el de Charles Lohr a l’article suara esmentat de Randa 19. Hi proposa una font àrab per a la forma definitiva de l’Art lul·liana (1289-1308: de l’Ars inventiva, a la Taula general, a l’Ars generalis ultima): el Budd al-‛arif del filòsof i teòleg musulmà Ibn Sab‛in de Múrcia (1217/18-1269/71). La lògica del Budd al-‛arif ofereix, en efecte, alguns paral·lelismes molt vistosos amb la Logica nova de Llull (1303).