Art i teologia
L’Art ‘fou atrobada sobretot per a la teologia’ afirma Llull. A través de l’Art, la teologia havia d’estar en condicions de proporcionar l’argumentació necessària al missioner en la seva exposició de la fe i en les seves disputes amb els infidels. D’altra banda, la universalitat de l’Art, que es proposava com el mètode i el fonament més segur per a totes les ciències, oferia la possibilitat d’una reforma de la teologia. Tot això implicava que la teologia havia d’acceptar de revisar els seus mateixos principis a la llum dels principis de l’Art. Llull no té por d’usar un terme que té profundes ressonàncies en la ciència medieval: els principis de la teologia estan subalternats (‘subalternata’) als principis de l’Art.
La relació de l’Art amb la teologia segueix els mateixos passos de les altres ciències. És una relació que al llarg del procés d’evolució de l’Art mateixa es pot descriure com el pas d’una relació exterior a una d’interior. En un primer moment, l’Art aporta elements nous a les ciències i serveix sobretot per fonamentar els principis específics de cadascuna d’aquestes. Al final, les ciències s’acaben situant a l’interior de l’Art, ja que l’Art no únicament fonamenta els seus principis, sinó que també posseeix els recursos necessaris per dur a terme totes les recerques que fan al cas.
Pel que fa a la teologia, que té com a objecte Déu, és a dir el primer subjecte de l’Art, aquest és el lloc on cal tractar Déu segons l’Art. Amb l’Art fins i tot la solució ‘per auctoritates’ [‘per autoritats’] es pot convertir en argumentació ‘ad necessitatem rationum’ [‘per raons necessàries’].