Retòrica nova
Aquesta obra, escrita el 1301 en català, però conservada només en una versió llatina de 1303, dóna consells i regles per produir discursos. Ramon Llull reelabora la tradició segons les seves necessitats i considera que la retòrica, una de les disciplines obligatòries del curriculum escolar medieval, té quatre parts, que són: l’ordre, la bellesa, la ciència i la caritat. Aquestes etiquetes no corresponen a les de la tradició llatina general (‘inventio’, ‘dispositio’, ‘elocutio’, ‘ornatus’, ‘actio’), però recullen moltes receptes conegudes, al costat de propostes innovadores, com ara la de l’apartat de ciència, que consisteix a recomanar als que utilitzen la retòrica que aprenguin l’Art de Ramon, perquè és el fonament de tot el saber.
La part més interessant de la Retòrica nova és la que porta per títol ‘bellesa’, perquè Ramon hi explica quin era el seu concepte del que avui dia anomenem literatura. Segons Ramon convé, en primer, lloc que els mots siguin bells en ells mateixos, és a dir pel seu significat i no per la seva sonoritat (‘veritat’ i ‘generació’ són un mots bells i ‘falsedat’ i ‘corrupció’ són lletjos). Segonament, cal que els conceptes del discurs, els principis que s’hi defensen, siguin bells, com quan es parla de les dignitats divines o de les virtuts morals. Segueixen la importància de les comparacions i dels exemples bells, la noció de l’adequació de l’ornamentació amb el contingut i de la correcta articulació del discurs i, finalment, la recomanació de situar al principi del sermó proverbis ben triats. Ramon Llull inclou alguns exemples narratius com a mostra de la seva teoria.
Com es veu especialment a l’apartat de la caritat, la bondat i la bellesa de la retòrica depenen essencialment de l’actitud moral de qui la utilitza i de la finalitat que vol donar al seu discurs. Llull, que havia renegat de la poesia trobadoresca, mundana i perversa, sabia molt bé que la retòrica és una eina de persuasió poderosa: qui la utilitza cal que ho faci al servei de la veritat, del bé i de l’honor de Déu. En tal cas, el discurs retòric serà un discurs bell. L’Art de Ramon prova que serà, a més, un discurs objectivament bell.