Arbre de ciència
L’Arbre de ciència, escrit a Roma entre 1295 i 1296, és una versió de l’Art en forma d’enciclopèdia, destinada a un públic no universitari. La diferència amb els repertoris medievals que contenen tot el saber, com ara els que van escriure Bartomeu l’Anglès o Vicenç de Beauvais al segle XIII, és en el fet que Llull no recorre a catàlegs sistemàtics de dades (per exemple, llistes de constel·lacions, d’animals aquàtics o de figures retòriques), sinó que descriu l’entramat de principis generals que explica la multiplicitat d’allò real. La seva enciclopèdia permet de ‘deduir’ els continguts concrets del saber gràcies al fet que l’Art és un mètode únic per a totes les ciències. En aquest sentit, l’Arbre de ciència és una ‘nova’ enciclopèdia, que es desplega a través d’un peculiar simbolisme arbori.
L’obra està dividida en setze arbres. Els dos darrers tenen una funció complementària: són l’Arbre exemplifical i l’Arbre qüestional. L’Exemplifical proporciona narracions, proverbis o semblances relacionats amb el contingut dels arbres inicials, mentre que el Qüestional, que pràcticament duplica l’extensió de l’obra, replanteja tota la matèria en forma de preguntes, algunes de les quals porten respostes específiques molt aclaridores, mentre que d’altres remeten al lloc corresponent de la part anterior.
Si els arbres Exemplifical i Qüestional tenen una funció sobretot didàctica, els catorze primers ofereixen una visió de conjunt articulada de la realitat, començant pels éssers inerts i acabant amb Déu. El punt d’inflexió és l’Arbre celestial, on s’explica com els principis divins, les dignitats, fan baixar de dalt a baix les seves influències sobre les coses del món sublunar dotant-les de vida. Així l’Arbre elemental descriu la naturalesa de la matèria (que al segle XIII volia dir l’origen i les relacions entre el foc, l’aire, l’aigua i la terra); l’Arbre vegetal analitza les funcions vitals de l’alimentació i de la reproducció; l’Arbre sensual presenta els sentits dels animals i dels homes; l’Arbre imaginal investiga la funció representativa a través de les dades dels sentits; l’Arbre humanal deplega les facultats superiors de l’ànima racional; l’Arbre moral és un tractat bimembre sobre les virtuts i els vicis; l’Arbre imperial estudia els estaments socials, el dret i les formes de govern; l’Arbre apostolical analitza l’estructura de l’Església i el dret canònic. L’Arbre celestial explica què són les esferes, el zodíac i els planetes des de la perspectiva d’un cosmos geocèntric, presidit per la divinitat infinita. Els cinc arbres restants tracten d’éssers purament espirituals són l’Arbre angelical; l’Arbre eviternal, que parla del paradís i de l’infern; l’Arbre maternal, sobre la verge Maria; l’Arbre cristianal, sobre el Déu Fill encarnat, i l’Arbre divinal, que aborda la teologia.
Cada un dels setze arbres presenta una estructura interna homòloga, de manera que la presentació de totes les branques del saber es deplega harmònicament, mostrant les interrelacions i els lligams entre els diversos nivells de la realitat: així tots els arbres comencen amb una descripció dels principis generals de cada sector del saber, uns principis que sempre són els mateixos, és a dir els de l’Art. L’estructura simbòlica d’aquesta homologia té set parts: arrels, tronc, branques, rams, fulles, flors i fruits. Es tracta d’un desenvolupament creatiu de Ramon a partir d’una recepta escolar de tradició aristotèlica.