Perfil de Ramon Llull
Ramon Llull (1232-1316) era fill de colons catalans benestants instal·lats a Mallorca amb Jaume I; als trenta anys va abandonar la vida de cortesà, la poesia trobadoresca, la dona i els fills, per consagrar-se a la difusió del seu sistema de pensament, que ell anomena Art, rebut per il·luminació, apte per a la conversió racional dels infidels al cristianisme. El projecte apostòlic i reformador lul·lià, de la més alta ambició intel·lectual, tenia unes implicacions polítiques, perquè buscava l’aprovació de l’Església i necessitava el suport de les monarquies occidentals i de les ciutats mercantils (Gènova o Pisa).
El Llibre de contemplació en Déu (1273-1274), la seva primera obra, de dimensions enormes, anterior al descobriment de l’Art, va ser redactada originàriament en àrab i traduïda després al català i al llatí. Algunes obres de Llull presenten, a banda de la catalana, versions occitanes, italianes, franceses i castellanes; la majoria tenen text llatí, sovint amb molts manuscrits.
El primer èxit de Llull va ser la fundació d’una escola de missioners franciscans a Miramar el 1276, finançada pel rei de Mallorca.
La voluntat d’introduir l’Art a la universitat va dur Ramon de Montpeller a París (1287-1289), on va comprovar que la seva proposta xocava contra els hàbits mentals dels professionals de l’escolàstica. Com a conseqüència d’això, va simplificar i adaptar l’Art, que va passar per diverses etapes. Destaca el pas de les Arts de la primera fase o Arts quaternàries (1274-1289) a les Arts de la segona fase o Arts ternàries (1290-1308).
Des de diferents punts d’Itàlia, de la Corona d’Aragó i del nord d’Àfrica, amb la inclusió d’un viatge a Xipre, Llull va continuar la seva tasca intel·lectual i apostòlica, que el 1311 va rebre l’aprovació del concili ecumènic de Vienne; malgrat això, va acabar retirant-se a Tunis, desenganyat dels prínceps i dels savis cristians, i enderiat en les darreres de les seves dues centes seixanta-cinc obres. Llull va morir octogenari a Mallorca.
Segons la Vida de mestre Ramon, una autobiografia dictada el 1311, tota l’activitat de Llull gira entorn de la formulació òptima d’una eina racional, capaç de ‘demostrar’ la Veritat, és a dir, el Déu de la Trinitat i de l’Encarnació, que salva l’ésser humà i dóna raó del món. Això és l'Art lul·liana.
La Primera fase de l’Art conté l’Art abreujada d’atrobar veritat (1274) i l’Art demostrativa (1283). La Segona fase de l’Art conté l’Ars inventiva i l’Art amativa (1290), la Taula general (1294), l’Ars generalis ultima (1305-1308) i la seva versió abreujada l’Ars brevis (1308).
La primera fase de l’Art presenta una col·lecció desconcertant de figures (12 o 16, depenent de l’obra), en què només quatre són del tot bàsiques per al seu funcionament.
Hi ha la Figura A o de Déu, amb els seus setze atributs o Dignitats, com els anomena Llull (bondat, grandesa, eternitat, etc.); la Figura T, amb cinc grups de tres principis cada un (diferència / concordança / contrarietat, començament / mitjà / fi, etc.), que s’utilitza per comparar altres principis (la bondat de Déu, per exemple, concorda amb la seva grandesa); la Figura S, amb diverses combinacions d’actes de les tres potències de l’ànima augustinianes (la memòria recordant o oblidant, l’enteniment entenent o no entenent i la voluntant amant o desamant), que s’utilitza per orientar el subjecte investigador en la seva recepció dels arguments proposats; i finalment la Figura X, amb vuit grups de conceptes oposats (predestinació / lliure albir, ésser / privació, perfecció / defecte, etc.), que s’utilitza per resoldre contradiccions aparents i per presentar els conceptes contra els quals s’han de provar els arguments.
En l’Art ternària, les figures van ser reduïdes a quatre; fins i tot en aquest cas, atès que les dues últimes només ofereixen mecanismes per a la formació de combinacions binàries o ternàries de les dues primeres, la presentació dels conceptes es limitava, de fet, a les Figures A i T, cadascuna reduïdes a nou conceptes. Tot i que aquests conceptes provenen del primer període de l’Art, presenten dues diferències significatives. En primer lloc, ja no s’anomenen Dignitats ni la Figura A no és la de Déu: els components de les dues figures s’anomenaran ara d’una manera més genèrica ‘principis’, que només es consideraran Dignitats quan s’apliquen a Déu. En segon lloc, hi ha una sèrie de definicions basades en la ontologia dinàmica de Llull. Com a conseqüència, aquests principis ja no són merament el que el lector pensa que són (com succeïa amb els mecanismes comparatius anteriors), sinó el que fan: “Bonea és aquella cosa per raó de la qual bo fa bé”, o “Diferència és aquella cosa per raó de la qual bonea, granea e les altres són raons clares e no confuses” A més dels components d’aquestes dues figures, l’Art ternària afegeix dos altres grups de conceptes centrals per al seu funcionament. El primer és un grup de deu Regles o Qüestions (Si?, Què?, De què?, Per què? Etc.), que s’utilitzen per a dirigir i sistematitzar totes les possibles línies de recerca. El segon és un grup de nou Subjectes (Déu, àngel, cel, home, etc.) que compon una completa escala de l’ésser a la qual es poden aplicar les tècniques de l’Art.
Les dues fases de l’Art van ser, doncs, combinatòries: la primera etapa per a l’obtenció de conclusions mitjançant la comparació dels seus components bàsics; la segona per a l’establiment d’un sistema que Llull anomena “mescla”, és a dir, per a l’obtenció de conclusions mitjançant la presència conjunta de Principis i Regles.
Encara cal afegir que, si en l’etapa quaternària alguns components eren presentats com a actius (Déu, les potències de l’ànima, els elements), així que Llull desenvolupa l’etapa ternària de l’Art aquest dinamisme s’estén a tots els nivells de l’ésser. Al mateix temps es desenvolupa en un sistema tríadic en què cada principi es desplega en un component actiu i en un de passiu, ambdós units per un nexe verbal. Així tenim bonitas (= bondat) desplegat en bonificativus i bonificabileconnectats per bonificare; magnitudo (= grandesa) en magnificativus, magnificabile, magnificare, etc. Atès que, com s’ha dit, això era aplicable a tots els éssers, Llull va desenvolupar el que Robert Pring-Mill va anomenar una “visió trinitària del món”.
Cada versió de l’Art va acompanyada d’‘obres satèl·lit’ que apliquen els principis generals a una branca concreta del saber. Una ciència convencional reformulada ‘artísticament’ esdevé ‘nova’, de manera que Llull va planejar una reforma personal per a la teologia, la filosofia, la lògica, la medicina, l’astronomia, el dret, la geometria i la retòrica.
Llull, però, també va redactar llibres per a un públic laic de formació variada: el Llibre del gentil i dels tres savis (1274-1276) ensenya a disputar amb els infidels per ‘raons necessàries’ i no ‘per autoritats’, com feien els dominicans; la Doctrina pueril (1274-1276) és un llibre de pedagogia (catecisme, ensenyament secundari); el Llibre de l’orde de cavalleria (1274-1276) vol educar religiosament els militars. Alguns llibres aproximen el lector a l’Art mitjançant exemples organitzats en forma de novel·la: el Romanç d’Evast e Blaquerna (amb el Llibre d’amic e amat) (1283) i el Fèlix o Llibre de meravelles (amb el Llibre de les bèsties) (1287-1289); d’altres recorren als procediments de la lírica: el Desconhort (1295), el Cant de Ramon (1300); d’altres, als de la paremiologia (Proverbis de Ramon (1296), Llibre de mil proverbis (1302)). El recurs als procediments literaris es va refredar després de l’Arbre de ciència (1295-1296), una versió enciclopèdica de l’Art compendiada per un originalíssim recull d’exemples per a la predicació, l’Arbre exemplifical.
Amb la Lògica nova (1303) Llull comença a adaptar les seves tècniques demostratives a les normes més admeses de la seva època: les dels Analytica priora i posteriora aristotèlics, amb els seus corresponents sil·logismes i teoria de la ciència. En el que és explícitament la darrera versió de l’Art, l’Ars generalis ultima, Llull mostra com la lògica pot ser inclosa dins l’Art; a partir de la seva següent estada a París (1309-1311), les tècniques lògiques (amb obres sobre les fal·làcies i altres tècniques lògiques) són substituïdes cada cop més per les de l’Art.
Coetàniament a aquest desenvolupament, Llull comença a escriure sermons i tractats sobre la compilació de sermons, que han de ser rigiorós i sense concessions al literari: el Liber de praedicatione (1304), amb 108 peces predicables, el Llibre de virtuts e de pecats (1313-1314), amb 182, i l’Art abreujada de predicació (1313). Algunes monografies lul·lianes només tenen text llatí: el Liber de significatione (1304), una semàntica artística; el Liber de ascensu et descensu intellectus (1305), una presentació de la teoria del coneixement, i el Liber de fine (1305), un tractat sobre la croada.
Llull va explotar propagandísticament el seu jo literari creant el seu propi personatge: un Ramon penitent, pobre, vell i menyspreat, que és presentat com el paradigma de l’home que ho ha donat tot per la fe, boig (‘fantàstic’) als ulls dels conformistes i dels descreguts, savi als ulls de Déu.
