Llibre de meravelles

Ramon va escriure aquesta ambiciosa novel·la didàctica durant la primera estada a París, entre l’any 1287 i el 1289. El protagonista, Fèlix, nom amb el qual també es designa correntment l’obra, no és un heroi sense màcula com Blaquerna, que intervé decisivament en l’organització de les coses del món, sinó un pelegrí que oberva la realitat descobrint amb dolorosa sorpresa la distància que separa la conducta humana de l’ordre diví de la creació. El terme medieval ‘meravella’ fa referència a aquesta dolorsa sorpresa de Fèlix davant de les variades formes del mal, però també designa l’entusiasme positiu del viatger quan assoleix aspectes de la veritat per boca de filòsofs i ermitans que dialoguen amablement amb ell.

Els viatges de Fèlix proposen un recorregut preparat pel saber enciclopèdic del segle XIII, de manera que els deu apartats de l’obra  coincideixen amb els subjectes de l’Art de Ramon: Déu, els àngels, el cel, els elements, les plantes, els metalls, les bèsties, l’home, el paradís i l’infern. Tot i que el Llibre de meravelles forneix molta informació sobre teologia i filosofia natural, el nucli de l’obra és a la filosofia moral, present a la vuitena part, el ‘Llibre d’home’, que es complementa amb l’apòleg polític de l’apartat anterior, el Llibre de les bèsties.

El Fèlix combina la narració amb les formes dialogades, pròpies els textos didàctics medievals. Algunes vegades Llull ens mostra els progressos dels deixebles aprofitats, que són capaços de resoldre complicades qüestions tan bé com els seus mestres: es tracta d’un estímul per al lector, que és invitat a formar-se en el seu contacte amb el llibre que té a les mans. La principal eina que li ofereix Ramon són els exemples, la vertadera ànima del Llibre de meravelles. Pràcticament tot el que s’esdevé a l’obra ‘representa’ alguna altra cosa. Els mestres que troba Fèlix aclareixen els seus dubtes a través de relats i de semblances d’altres aspectes de la realitat, que tenen una correspondència analògica amb la informació requerida. La cosmovisió de Llull, fonamentada en les nocions platòniques de l’analogia i de l’exemplarisme és la responsable de la forma literària d’aquesta novel·la. Algunes vegades les analogies són aparentment obscures: Llull mai no vol, però, que ho siguin del tot, perquè creu en el poder educatiu de l’exercici intel·lectual.