Ramon Llull i la conversió dels jueus
L’objectiu missional de l’Art de Ramon Llull situa inevitablement les seves relacions amb les comunitats jueves en el terreny de la polèmica religiosa. En vida de Llull l’orde dels frares predicadors o dominicans s’havia especialitzat en la tasca de la conversió dels jueus (i també dels musulmans). L’orde desplegava intensament la seva activitat missionera a la Corona d’Aragó: s’hi van fundar diverses escoles per estudiar la llengua hebrea i la Bíblia amb la finalitat de descobrir els ‘errors’ de la interpretació que la tradició jueva feia dels textos sagrats. Ramon Martí, seguint les directrius dels seus germans d’orde, sant Ramon de Penyafort i sant Tomàs d’Aquino, va ser el màxim representant de l’apologètica antijueva al segle XIII. A partir de 1250, en efecte, va escriure tractats per a la polèmica (Capistrum judaeorum, Pugio fidei), va contribuir a la formació de novicis i va intentar sense èxit de convertir el soldà de Tunis. El mètode dels dominicans és basava en la discussió sobre el sentit del text bíblic. L’Art de Llull va ser concebuda com una alternativa pragmàtica davant del debat sobre autoritats textuals, perquè conduïa a confrontacions insolubles i estèrils: aquest va ser el resultat de les polèmiques públiques entre mestres jueus i cristians de París (1240) i Barcelona (1263). Llull volia provar, en canvi, per ‘raons necessàries’ les veritats del cristianisme (Trinitat, Encarnació), de forma clara econòmica i racional. La força de l’evidència havia de produir automàticament la conversió dels jueus (i dels infidels en general).
Vegeu: Antony Bonner, “L’apologètica de Ramon Martí i Ramon Llull davant de l’Islam i del judaisme”, El debat intercultural als segles XIII i XIV. Actes de les I Jornades de Filosofia Catalana (Girona, 1988) = Estudi General, 9, 1989, pp. 171-185; Harvey Hames, The Art of Conversion. Christianity & Kabbalah in the Thirteenth Century (Leiden: Brill, 2000).
El Llibre del gentil presenta un savi jueu que exposa els principis de la llei mosaica en un context molt singular de polèmica religiosa: Ramon mostra conèixer adequadament els perfils de la fe judaica. Menys respectuosa és la presentació d’aquesta fe a la Doctrina pueril. Més endavant Llull va escriure un Liber de praedicatione contra judaeos, i el 1299 va obtenir del rei Jaume II d’Aragó un permís especial per predicar a totes les sinagogues dels seus dominis.
Pel que fa a la influència de la filosofia i de la mística jueves en el pensament de Ramon Llull, cal tenir present l’impacte de la teoria cabalística de les lletres sagrades sobre la designació de les dignitats divines en l’Art a través, precisament, de lletres. Moshe Idel proposa una via de contacte a través del comentari al Sefer Yetzirah, llibre bàsic sobre la càbala, escrit per Moses ben Nahman o Nahmànides, que era un mestre de la comunitat jueva de Girona a la primera meitat del segle XIII.
Vegeu: Moshe Idel, “Dignitates and Kavod: two Teological Concepts in Catalan Mysticism”, Studia Lulliana, 36 (1996), pp. 69-68.
Pel que fa a l’impacte de l’Art en le comunitats jueves, cal tenir en compte que es documenten traduccions a l’hebreu d’obres lul·lianes, com ara l’Art breu.