Política
Es pot afirmar que Llull era perfectament capaç d’entendre les realitats del món en què vivia. Llull, tot i que a l’inrevés dels teòrics més ‘secularitzats’, com ara Pierre Dubois, donava al papat el control de les croades que proposava, sabia molt bé que una croada era impossible sense la cooperació dels prínceps cristians. Era realista en l’elecció que feia dels seus patrons seculars. No es va adreçar mai als emperadors ni als pretendents de l’imperi alemany. En canvi, va recórrer a les repúbliques marítimes italianes i, sobretot, als reis de França i d’Aragó. L’ajuda d’aquestes potències era indispensable per a una croada i per a la conversió de l’Islam. L’atenció de Llull oscil·lava entre França i la Corona d’Aragó. Malgrat els seus orígens catalans, era per França que manifestava una preferència més profunda.
De 1309 fins a 1311, Llull dóna suport a les pretensions franceses pel que fa a l’imperi bizantí. De manera sorprenent, donà suport també a la supressió dels templers –i en això no coincidia precisament amb els millors pensadors de l’època. En una sèrie de tractats dedicats a Felip IV, el Bell, (escrits a París el 1309-1311), reconeix d’una manera clara no només la preeminència de França a Occident, sinó també el dret del rei a intervenir en els afers eclesials com a ‘doctor fidei christianae’ (‘doctor de la fe cristiana’). Va sol·licitar també l’ajut de Felip contra l’averroisme a la Universitat de París. No solament volia que Felip, d’acord amb el papat, fundés col·legis per a l’ensenyament de les llengües orientals, sinó que fusionés els ordes militars existents en un de sol, ‘quia rex est defensor fidei’ (perquè és rei i defensor de la fe’). Llull intervenia en qüestions candents i les seves opinions tenien en compte –d’una manera molt ràpida i immediata– el canvi considerable que s’havia produït a la cristiandat simbolitzada per la translatio del papat de Roma a Avinyó. Aquest realisme va donar els seus fruits. Llull va rebre de Felip el Bell un document on se’l qualificava com a ‘vir bonus, justus et catholicus’ (‘home bo, just i catòlic’), un testimoni molt útil si es tenen en compte les crítiques formulades contra Llull per un teòleg tant influent a la Cúria com Augustinus Triumphus. També és molt probable que la influència francesa fos la causa del cànon XI del Concili de Vienne, que fundava càtedres per a l’ensenyament de les llengües orientals als futurs missioners en alguns centres. Era l’acompliment d’una de les peticions més constants de Llull.
Les relacions entre Llull i la cort de França no impedien contactes amb els sobirans del casal de Barcelona. Sense perdre mai de vista els objectius que es proposava, Llull sabia variar els mitjans a emprar. El 1305 presenta a Jaume II d’Aragó la seva obra més important sobre la croada, el Liber de fine, i també la va fer arribar al nou papa Climent V. Fins a la seva mort, Llull està en contacte amb Jaume II.
Font: Hillgarth, J.N., “Raymond Lulle et l’utopie”, Estudios Lulianos 25 (1981-1983), pp. 176-177.
Llull, amb tot, va conèixer més fracassos que èxits. Si es pensa en les seves llargues visites a la Cúria sota cinc pontífexs, en les seves crides als capítols generals de franciscans i de dominicans i a tot un seguit de reis i de repúbliques, el resultat va ser relativament magre. Tot el que es pot esmentar és la fundació d’un col·legi per a missioners a Mallorca (una fundació que no va durar: Miramar), el permís personal de predicar a les sinagogues i a les mesquites de la Corona d’Aragó, i la seva influència en el cànon XI de Vienne, un decret que només es va executar molt parcialment. El vot de Felip el Bell a Vienne d’encapçalar ell mateix una gran croada, tal com Llull havia somniat, no es va dur mai a la pràctica.
Si examinem les obres de Llull, veurem que ell mateix era perfectament conscient de la seva falta d’èxit. El 1314, a Sicília, dos anys després de la fi del concili de Vienne, Llull decideix no tornar a començar la roda de visites que havia fet sovint a la cort de papes i de reis. Veia molt clar que n’havia tret molt poc de tot això i, diu al Liber de civitate mundi referint-se a ell mateix, que ‘moltes vegades ha estat burlat, colpejat i tractat de phantasticus’. Però no es desesperava. Va retornar al nord d’Àfrica per tercer cop per veure si podria ‘guanyar els sarraïns per a la fe catòlica’. L’elecció de Tunis no era una extravagància, com podria semblar. Vint-i-un anys abans, el 1293, Llull havia estat expulsat de la ciutat, però ara Tunis tenia un príncep que depenia en part dels auxiliars catalans i que feia promeses a Jaume II d’Aragó de convertir-se. D’altra banda, en passar de Sicília a Tunis, en el que probablement havia de ser el seu últim viatge, tenia cartes de recomanació de Jaume II; tenia al voltant de 84 anys.
Font: Hillgarth, J.N., ibid.