L'Art
L’Art començà com un mètode per a la conversió dels infidels. Llull s’havia adonat que els mètodes tradicionals basats en l’autoritat dels textos sagrats eren inútils. Es tractava de mètodes que inevitablement desembocaven en discussions inacabables sobre com calia intepretar aquells textos; eren unes discussions que no només no satisfeien ningú, sinó que permetien que cadascú restés convençut que la seva interpretació era l’única possible. Llull va decidir substituir aquestes ineficaces discussions hermenèutiques per un sistema basat en principis generals acceptables en les tres religions. Totes tres, per exemple, coincidien en l’existència d’un sol Déu necessàriament bo, gran i etern, que, a més, posseïa aquestes qualitats en el major grau possible. Totes tres religons també admetien el món físic de la ciència grega, així com el marc conceptual de la lògica i de la metafísica aristotèliques. Per això Llull va crear un mètode per a combinar aquests i d’altres conceptes considerats generalment acceptables amb la intenció de mostrar, entre d’altres coses, quines combinacions eren concordants les unes amb les altres i quines no. Aquest mètode implica una tècnica combinatòria capaç de generar arguments per a confirmar o desmentir una suposició original (o, en darrer terme, per a refutar la negació, de tal manera que en confirmi la veritat). La suposició posada a prova podia ser un article de la fe, qualsevol altre punt de la doctrina o, fins i tot, una pregunta relacionada amb la filosofia, la medicina, el dret, o qualsevol altre camp del coneixement contemporani. Un mètode com aquest no només tenia aplicacions més generals, sinó que, com Llull de seguida va comprovar, el seu abast general el transformava en una eina de persuasió, ja que esdevenia un parany per als adversaris que acceptaven consideracions aparentment innòcues rere les quals s’amagaven implicacions doctrinals insospitades.
L’Art té dues fases, la quaternària i la ternària, que reben el nom del fet que la majoria dels seus components bàsics són respectivament múltiples de quatre o de tres. A l’etapa quaternària, els arguments lul·lians es basaven en les típiques comparacions neoplatòniques, en què la bondat, la grandesa, la virtut, etc., concordaven amb l’ésser, i els seus contraris amb el no-ésser o la privació. Aquesta tècnica comparativa es pot estendre a les analogies entre els diferents nivells de l’ésser i també als exempla de les obres narratives de Llull, majoritàriament produïdes durant aquest període. En la fase ternària els seus arguments es basaven en definicions com “Bonea és aquella cosa per raó de la qual el bo fa el bé”, i “Granea és aquella cosa per la qual bonea, duració, etc. són grans”. Aquestes definicions aparentment tautològiques, de fet, corresponen a una realitat dinàmica en la qual allò que una cosa fa és gairebé més important que allò que és, un dinamisme que s’articula mitjançant la doctrina dels correlatius de Llull. Aquestes definicions eren, a més, unívoques, pel fet que eren aplicables indistintament al món diví o al món creat. Per això es podia aplicar la combinatòria de Llull a la creació d’arguments per mitjà de la mescla d’aquestes definicions.
