El personatge de "Ramon"
L’ex-trobador Ramon Llull, després de la conversió, va renegar de la seva figura mundana de cantor de l’amor carnal. La vergonya i la humilitat van fer que ocultés la pròpia identitat en els seus primers escrits. Així, al pròleg del Llibre de contemplació en Déu (1273-1274), declara que omet el seu nom per atribuir el llibre a Déu. De tota manera, el penitent Ramon no s’està d’explicitar els seus errors de conducta, amb la finalitat de ‘mills afigurar’, és a dir embellir, la prosa que escriu: quan confessa que ha estat un joglar malencaminat, quan afirma que la bellesa de les dones ha actuat en ell com un verí, quan s’acusa d’haver oblidat l’amor a Déu.
Alguns personatges de ficció del Romanç d’Evast e Blaquerna (Montpeller, 1283) i del Llibre de meravelles (París, 1288-1289) presenten trets que Ramon podia haver destil·lat o fabulat a partir de la seva pròpia experiència. En qualsevol cas, el personatge de ‘Ramon’ no és un ens de ficció, sinó el resultat d’una construcció autobiogràfica perfectament controlada. La dedicatòria d’un manuscrit de l’Art demostrativa, copiada el 1289, comença: ‘Ego, magister Raymundus Lul, cathalanus, transmitto et do istum librum...’ Obres com el Descohnort (1295), el Cant de Ramon (1300), la Vida de mestre Ramon i el Fantàstic (1311) glossen el currículum del donador d’aquest còdex des d’una perpectiva decididament promocional i propagandística.
El pas de les Arts de la primera fase a les de la segona va representar una alteració profunda en els procediments lul·lians d’oferir al món la pròpia imatge. Calia explicitar en què consistia la seva ‘autoria’, ja que la gosadia i l’ambició de l’Art com a sistema de pensament podien ser enteses com un acte il·lícit de presumpció intel·lectual. Llull mai no va deixar d’’atribuir’ a Déu la seva Art. Segons que ens diu, en efecte, aquesta li va ser donada graciosament el 1274, quan s’havia retirat a fer vida contemplativa dalt de la muntanya de Randa: la il·luminació és l’experiència fonamental del personatge de ‘Ramon’, tal com la reporta la Vita coetanea.
A partir de la dècada dels noranta el beat va voler que el seu públic l’identifiqués amb un intrèpid lluitador de l’ideal, que després de trenta anys de vida estèril, ja n’havia donat trenta més al servei de Déu escrivint llibres sobre els errors dels infidels, fent gestions per a la formació d’un cos de predicadors, donant bon exemple als altres. ‘Pobre, vell i menyspreat’, ‘sense ajuda d’home nat’, el personatge de ‘Ramon’ es rebel·la contra la incomprensió de què és objecte, per tal de convèncer el públic de la bondat del propi programa. L’equació que identifica Llull amb la seva Art, el personatge i l’obra ens la forneix el mateix beat a través de la imatge d’ell mateix que ens ha transmès: tots els seus lectors en som presoners i, si no volem sortir de la literalitat del que va escriure ni de la historicitat estricta, no tenim més remei que acceptar els perfils del seu jo consagrat a la causa de Déu.