Vés al contingut

Poesia trobadoresca

La meitat meridional de l’actual França, a l’alta Edat Mitjana, parlava els diversos dialectes nascuts del llatí (gascó, llemosí, alvernyat, llenguadocià, provençal), que constitueixen la llengua occitana. Aquest idioma romànic va ser el vehicle de la primera poesia d’alta ambició que va conèixer l’Europa occidental. Anomenem poesia trobadoresca la lírica cortesana produïda en aquests territoris als segles XII i XIII per a ús de la noblesa: els trobadors eren els compositors de la música i els autors dels mots; els joglars, els professionals de l’execució. La proximitat entre l’occità i el català va facilitar la incorporació dels poetes de la Corona d’Aragó al nou esclat musical i literari, que també va arrossegar adeptes al Piemont, a la Ligúria i a la Llombardia. El primer comte de Barcelona i rei d’Aragó, Alfons (1162-1196), que també va ser marquès de Provença (1166), va tenir interessos polítics a Occitània i va ser un dels grans patrocinadors de la poesia de cort. Els primers literats catalans en llengua vulgar, doncs, són de mitjan segle XII i, educats en una tradició musical i literària recent i en expansió, expressen en occità la seva competència com a creadors de nous productes (Berenguer de Palou, Ponç de la Guàrdia, el mateix rei Alfons, Guillem de Berguedà, Hug de Mataplana, Guillem de Cabestany, Ramon Vidal de Besalú). La casa reial catalana va protegir els trobadors i els joglars durant tot el segle XIII, fins als temps de Ramon Llull, que va ser contemporani de Cerverí de Girona (1258-1285), poeta àulic de Jaume I i de Pere el Gran.

La poesia trobadoresca té un vessant polític i guerrer, que s’expressa en el gènere ‘sirventès’ i un d’amorós, que dóna vida a la ‘cançó’,  l’‘alba’, ‘la pastorel·la’ i la ‘dança’. El discurs sobre l’amor dels trobadors està regit per un codi precís. Es tracta d’evocar en primera persona els efectes, generalment dolorosos, d’una dedicació absoluta de l’enamorat al cultiu de la seva passió per una dama de difícil accés, vista com a socialment i moralment superior. Escriure sobre l’amor en aquestes condicions implica una rígida escala de valors i una educació sentimental: el servei i la submissió a la dama (desinteressats i totals); el secret de l’amor (la dama és casada i convé defugir les ires del marit, el ‘gilòs’, i les delacions dels aduladors, els ‘lausengiers’); el martiri silenciós de l’enamorat (si cal fins a la mort); l’esperança del ‘joi’ (el premi de naturalesa sexual, però mai no explicitat a la poesia elegant, que produeix la felicitat); la petició de ‘mercè’ (pietat); l’excel·lència extrema de les qualitats de la dama (recorden la unicitat de les de la Mare de Déu); el prestigi social que deriva de cultivar un amor d’aquesta mena. Hom anomenava ‘fina amor’ (amor fi, fidel o autèntic, modernament també es coneix per ‘amor cortès’) aquest conjunt de convencions, a les quals cal afegir la presència d’una melodia que capacités els versos per a la transmissió cantada.

Ramon Llull explica al Llibre de contemplació i a la Vita coetanea que, abans de la conversió, havia estat trobador. No ens ha quedat cap mostra d’aquesta activitat seva de joventut: només la radical condemna de què la va fer objecte. La finalitat mundana de la poesia trobadoresca és vista com a diabòlica: excitar els homes a matar-se entre ells i les dones, literalment, a la ‘puteria’. L’amor idealitzat de la lírica és per a Ramon tan sols bruta luxúria, i els trobadors (ell sempre en diu joglars, degradant-los), personatges sinistres i perillosos. Ramon, tanmateix, d’acord amb una tendència ben coneguda de la poesia trobadoresca del segle XIII, va saber recuperar per a la ‘primera intenció’ (que és estimar, lloar i servir Déu) les tècniques retòriques i prosòdiques de la lírica. Així al Romanç d’Evast e Blaquerna (1283) trobem una cançó a la Mare de Déu i un poesia-pregària. També es va inventar la figura del ‘joglar de valor’, el trobador que renuncia al món i a les seves vanitats i exalta la Veritat. Llull és considerava ell mateix un ‘joglar de valor’ i un ‘trobador de llibres’.

Més tard va escriure un Plany de la Verge al peu de la creu, i els Cent nom de Déu i la Medicina de pecat, on les formes mètriques són al servei de la divulgació teològica. El valor mnemotècnic del llenguatge versificat va servir perquè Llull donés forma mètrica a un tractat de lògica (recurs conegut a l’Edat Mitjana), la Lògica del Gatzell. Allà on Ramon va ser més creatiu i original, però, va ser en la utilització propagandística de la poesia, amb un ús personalitzat de l’esperit del sirventès per tal de presentar el personatge de ‘Ramon’. Així el Cant de Ramon (1300) és una autobiografia en vers que sol·licita l’adhesió del lector a la causa de l’autor. El Desconhort (1295) és un treballat debat entre Ramon i un ermità, primer reticent i després entusiasta, a propòsit del programa artístic del primer. El Concili (1311) és una aportació a la unió de l’Església entorn de la noció de croada.

Vegeu: Ramon Llull, Poesies, ed. Josep Romeu i Figueras (Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988); i Martí de Riquer, Història de la Literatura Catalana(Barcelona: Ariel, 1984), vol. II, 326-336.

Accediu al text complet de les tretze composicions poètiques de Ramon Llull (autor 89).