Vés al contingut

Llibre de contemplació

El Llibre de contemplació en Déu (1271-1274) ocupa set volums de les Obres Originals de Ramon Llull (ORL) i prop de 1200 pàgines d'atapeïda tipografia a dues columnes a les Obres Essencials (OE). Tant la versió catalana com la llatina de l'obra són, segons afirma Ramon Llull, versions de la primitiva redacció àrab, de la qual no hem conservat ni un sol mot. L’organització de l’obra depèn d’una sèrie de recursos numerològics que projecten sobre la macroestructura (llibres, capítols, distincions) i sobre la microestructura (paràgrafs dels capítols) unes xifres simbòliques, entre les quals insistentment s'infiltra el tres de la Trinitat divina: hi ha 365 capítols, un per cada dia de l'any, materialment relligats en 3 volums, els quals engloben en realitat 5 llibres i aquests, 40 distincions. Cada capítol té 30 paràgrafs numerats, dividits en 10 grups.

Els continguts dels cinc llibres de la nostra obra són: la creació i la naturalesa de Déu; el Déu fet home i la Redempció; la descripció de la vasta realitat natural a través de les finestres que són els sentits externs (vista, oïda, olfacte, gust, tacte) i interns (cogitació, apercebiment, consciència, subtilesa, fervor). El quart i el cinquè llibres tenen una estructura temàtica menys definida: al quart Llull aborda temes de caràcter filosòfic, com ara necessitat i contingència, sensualitat i intel·lectualitat, fe i raó, o predestinació i lliure albir; al cinquè hi ha quaranta-sis capítols dedicats al títol general d'amor i cinquanta-dos al d'oració, tots ells plens d'intuïcions filosòfiques i de projectes relacionats amb el futur desenvolupament de les primeres Arts.

La redacció en primera persona de tot aquest material fa que l'autor pugui intercalar nombroses referències autobiogràfiques que pertanyen o bé al camp de l'exultació en l'agraïment dels béns rebuts de Déu o bé al de la penitència i l'autopuniment en el record dels pecats de joventut, sobretot del de luxúria (Llull relaciona la luxúria amb la ‘joglaria’ que havia practicat: sabem, per declaracions d'ell mateix, que Llull va compondre poesia trobadoresca abans de la seva conversió, composicions de les quals no ha quedat cap rastre material). De tota manera cal fer atenció a la insistència lul·liana en l'anonimat: quan parla d'ell mateix, ho fa sempre en termes genèrics assimilant la seva peripècia a la del pecador-tipus; amb el pas dels anys Llull acceptarà la seva imatge pública de ‘foll d’amor’ i de lluitador de l'ideal i, fins i tot, en traurà partit propagandístic. De moment, però, se sent només un ‘hominitxol pecador’, bé que capaç d'haver erigit una catedral de les dimensions del Llibre de contemplació. Aquesta tendència a l'automarginació i a l'exultació en una fe vigorosa i d'adquisició recent també es manifesta en la recurrència de les frases exclamatives de lloança de la divinitat; aquestes manifestacions retòriques poden desconcertar el lector contemporani, però estan en la línia de la prosa agustiniana de les Confessions, per posar un exemple clàssic, i, en qualsevol cas, tenen una funció didàctica, ja que constitueixen una crida constant a la pietat.

Vegeu: Josep E. Rubio, Les bases del pensament de Ramon Llull (València-Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997), pp. 17-62.