Vés al contingut

Plurilingüisme

Ningú que llegeixi les grans novel·les lul·lianes, el Blaquerna o el Fèlix, pot dubtar que Llull va ser un escriptor excepcional en català, i un dels principals contribuïdors a la formació de la llengua literària. Tampoc s’ha d’oblidar que va ser un dels primers europeus a utilitzar la llengua vernacla per escriure obres teològiques, filosòfiques i lògiques. Tanmateix, no hem de passar per alt com n’era d’instrumental la seva opció per la llengua: utilitzava el català per arribar a un públic laic que el podia entendre, però ell mateix o els seus seguidors més immediats van traduir les seves obres a l’occità, el francès, l’italià i el castellà si això podia difondre el seu missatge. Quan calia arribar a un públic més lletrat, el llatí era, naturalment, la llengua escollida. Però no necessàriament es dóna una restricció d’una llengua a un tipus d’obra, ni tan sols a una obra singular. Si prenem com exemple el nombre aproximat de manuscrits medievals complets o que havien estat complets  d’alguna de les obres ‘catalanes’ més conegudes, obtenim el següent resultat (entre parèntesi el nombre de manuscrits que ja eren fragmentaris en origen):

  català occità francès italià castellà llatí
Blaquerna 1 (1)14 (1)   
Fèlix 7 141 
Orde de cavalleria 2 8   
Doctrina pueril 5 (6)2 (2)1  3
Llibre de gentil 4 1 111

 

Fins i tot més que no pas la rellevància de les traduccions en els casos del Blaquerna, el Llibre de l’orde de cavalleria i el Llibre del gentil, potser encara és més remarcable que els testimonis més antics que ens han arribat, en el cas del Blaquerna, siguin un manuscrit occità i dos de francesos; en el de la Doctrina pueril, el manuscrit occità; i en el del Llibre del gentil, dos dels manuscrits llatins. En el cas del Llibre d’amic e amat, el testimoni més antic és una traducció llatina continguda en un manuscrit que Llull mateix va regalar al dux venecià.

Tot plegat, és clar que aquesta tradició multilingüe, quan existeixi, ha de ser presa en consideració quan editem una obra seva.

Font: Anthony Bonner, “Recent Scholarship on Ramon Llull”, Romance Philology 54 (2001), pp. 379-380.

La major part de l’opus lul·lià s’ha conservat en llatí; una part petita però gens menyspreable de textos té una doble versió catalana i llatina; finalment, una altra part encara menor té una versió exclusiva en català. Les xifres són prou eloqüents:  de vers 265 obres escrites, 57 s’han conservat en català, de les quals 20 tenen una versió només en català i les 37 restants tenen una doble versió catalana i llatina. Fins a dia d’avui no ha estat localitzada cap obra en la seva versió àrab.

Amb independència dels testimonis efectivament conservats, Llull declara en moltes obres la seva voluntat de produir una altra versió de la mateixa obra; encara més, en molts casos és constatable la voluntat d’obtenir versions triples, en català, en llatí i en àrab. Es tracta, sens dubte, d’una singularitat remarcable en el context medieval. És cert que trobarem algun altre cas similar, però potser cap en què: 1) el fenomen impliqui un nombre tan gran de textos, 2) amb una diversitat tan gran de continguts, de gèneres i de registres, 3) afecti tal diversitat de llengües, i 4) l’autor sigui ell mateix el traductor o l’impulsor immediat de les traduccions.

Font: A. Soler, “Editing texts with a multilingual tradition: the case of Ramon Llull”,  Variants 5 (2006), pp. 53-72.