Lògica nova
Ramon Llull va escriure la Lògica nova a Gènova l’any 1303, per això presenta la configuració de les Arts de la fase ternària, descrites a les etapes de l’Art. La lògica lul·liana és ‘nova’ perquè vol reglar la correcció no del llenguatge, sinó de la nostra comprensió de la realitat, cosa que no deixa de ser una pretensió bastant insòlita en la història de la lògica. Emperò, si és evident que per assolir tal fi no es pot deixar d’utilitzar el llenguatge, això per a Llull era una qüestió de ‘segones intencions’, imperfectes en tant que depenen de les ‘primeres intencions’ de l’enteniment mateix.
Així la semàntica és secundària respecte de l’epistemologia, el llenguatge de l’ontologia, la lògica de la metafísica. A més a més, l’univers el coneixement del qual pretén ordenar és d’un realisme extrem en Ramon Llull. La segona distinció comença, per exemple, amb: ‘Qüestió és si genus [=gènere] és ens real. E responem que hoc [=sí]’. Això vol dir que de la realitat platònica del concepte de gènere es deriven tots els altres gèneres, del qual són una mena de còpies pàl·lides. Fins i tot l’espècie rep el seu ésser del gènere.
Aquest plantejament té dos corol·laris. El primer és que es presenta la predicació lògica en termes de participació. El segon és que un concepte es defineix més per la intensió (i sovint en Llull per la seva activitat), que per l’extensió; és a dir més pel que és (o fa) que per les coses a les quals es pugui aplicar. Llull defineix, per exemple, la bondat, com ‘aquella cosa per raó de la qual el bo fa el bé’.
La Lògica nova està estructurada en set parts o distincions, la darrera de les quals proposa preguntes a propòsit de les sis precedents. La primera distinció tracta de la substància i de les qüestions de l’Art des de la seva funció lògica; la segona descriu els cinc predicables; la tercera presenta els deu predicaments; la quarta desplega les ‘cent formes’, que són una eina dialèctica lul·liana que ja apareix a l’Arbre de ciència; la cinquena descriu el sil·logisme i les fal·làcies; la sisena és una aplicació de la lògica a les ciències (teologia, filosofia natural i moral, dret i medicina).
Aquesta lògica també és nova perquè està bastida sobre l’Art, com en el cas de la nova astronomia, la nova geometria, la nota retòrica, la nova metafísica o la nova física.