Vés al contingut

Implicacions polítiques

Es pot demostrar que Llull era perfectament capaç d’entendre les realitats del món en què vivia. Era realista en l’elecció que feia dels seus patrons seculars. No es va adreçar mai als emperadors ni als pretendents de l’imperi alemany. En canvi, va recórrer a les repúbliques marítimes italianes i, sobretot, als reis de França i d’Aragó, i al papat. L’ajuda d’aquestes potències era indispensable per a una croada i per a la conversió de l’Islam. L’atenció de Llull oscil·lava entre França i la Corona d’Aragó. Malgrat els seus orígens catalans, era per França que manifestava una preferència més profunda.

De 1309 fins a 1311, Llull dóna suport a les pretensions franceses pel que fa a l’imperi bizantí. De manera sorprenent, donà suport també a la supressió dels templers —i en això no coincidia precisament amb els millors pensadors de l’època. En una sèrie de tractats dedicats a Felip el Bell (escrits a París el 1309-1311), reconeix d’una manera clara no només la preeminència de França a Occident, sinó també el dret del rei a intervenir en els afers eclesials com a ‘doctor fidei christianae’. Va sol·licitar també l’ajut de Felip contra l’averroisme a la Universitat de París. No solament volia que Felip, d’acord amb el papat, fundés col·legis per a l’ensenyament de les llengües orientals, sinó que fusionés els ordes militars existents en un de sol, ‘quia rex est defensor fidei’. Llull intervenia en qüestions candents i les seves opinions tenien en compte —d’una manera molt ràpida i immediata— el canvi considerable que s’havia produït a la cristiandat simbolitzada per la translatio del papat de Roma a Avinyó. Aquest realisme va donar els seus fruits. Llull va rebre de Felip el Bell un document on se’l qualificava com a ‘vir bonus, justus et catholicus’, un testimoni molt útil si es prenen en consideració les crítiques formulades contra Llull per un teòleg tan influent a la Cúria com Augustinus Triumphus. També és molt probable que la influència francesa fos la causa del cànon XI del Concili de Vienne, que fundava càtedres per a l’ensenyament de les llengües orientals als futurs missioners en alguns centres. Era l’acompliment d’una de les peticions més constants de Llull.

Les relacions entre Llull i la cort de França no impedien contactes amb els sobirans del casal de Barcelona. Sense perdre mai de vista els objectius que es proposava, Llull sabia variar els mitjans a emprar. El 1305 presenta a Jaume II d’Aragó la seva obra més important sobre la croada, el Liber de fine, i també la va fer arribar al nou papa Climent V. Fins a la seva mort, Llull està en contacte amb Jaume II.

Font: Hillgarth, J.N., “Raymond Lulle et l’utopie”, Estudios Lulianos 25 (1981-1983), pp. 176-177.