Escolàstica
Llull era plenament conscient de la novetat de la seva proposta epistemològica. I hi va insistir sovint. Però és un error fixar-se només en aquesta novetat i oblidar que la naturalesa i la significació d’aquesta Art i el sentit d’allò que aporta d’innovador no són interpretables sense tenir en compte la ‘vella’ epistemologia respecte a la qual es defineix, aquella que pretenien seguir al peu de la lletra els seus contemporanis. Cal insistir, pel que fa a això, en el fet que Llull, a través de la seva Art, proposa, explícitament, un mètode d’argumentar que se singularitza, precisament, per les seves diferències respecte a alguns dels trets més característics de la teoria de la ciència aristotèlico-escolàstica. Un mètode en el qual la inventio i el judicium no corren per camins paral·lels sinó confluents i que es presenta, explícitament, com una scientia universalis que, partint de la negació del principi aristotèlic de la incomunicabilitat dels principis de les ciències dels diversos gèneres de l’ens, trenca amb aquella restricció també aristotèlica que alhora que imposa una ciència per a cada gènere nega la possibilitat de demostrar els principis de cadascuna d’elles en una disciplina general.
Llull proposa, en definitiva, al segle XIII, una sortida de la ciència escolàstica que significa l’oblit de les dues escissions que la defineixen: l’existent entre la pars inveniendi i la pars judicandi de la lògica i l’existent entre les diverses ciències particulars. Dues escissions que, posteriorment, durant el Renaixement i el segle XVII, van ser vistes com una rèmora pròpia de l’escolàstica que impedia l’avenç del coneixement.