Art abreujada de predicació
Durant la seva estada a Mallorca d’abril de 1312 a maig de 1313, Llull va escriure set obres sobre predicació, amb un total de cent vuitanta-dos sermons, que va reunir o va manar reunir en una Summa o corpus sermonum, que va donar per acabada el febrer de 1313. El centre i el punt de referència d’aquesta col·lecció de sermons és el voluminós Liber de virtutibus et peccatis, que anomena també Ars maior praedicationis. Immediatament després d’aquesta col·lecció de sermons i en el mateix mes de febrer, Llull acaba l’Art abreujada de predicació.
Com s’indica al començament d’aquesta obra, Llull l’escriu perquè reconeix que la més àmplia Ars maior praedicationis, amb els seus cent trenta-sis sermons, és massa llarga i en algunes parts obscura. Amb això, Llull ve a dir que ambdues artes praedicandi estan íntimament unides i, concretant encara més, afirma que la més llarga està continguda en la més breu, i que aquella voluminosa col·lecció —i, segons sembla, obscura— pot ser entesa i aclarida (o declarada) mitjançant aquesta més breu, que ell considera, per tant, més fàcil d’entendre que l’altra. Aquesta darrera afirmació es fa estranya per al lector d’avui, perquè encara que l’Ars maior no és fàcil d’entendre, resulta, a primera vista, més legible i comprensible que la segona Art, més abreujada i també més algebraica.
El que sí que sembla clar és que l’Art abreujada de predicació vol ser una exposició breu, concisa i, fins a cert punt, definitiva dels fonaments teòrics de la seva concepció de la predicació i pot ser considerada un compendi de les reflexions lul·lianes sobre el procés de divulgació de les seves idees mitjançant la predicació, que era, com se sap, el mitjà de comunicació més eficaç als segles medievals.
Aquesta obra significa, sens dubte, un esforç de síntesi i d’aclariment definitiu de la concepció lul·liana del sermó, tal i com s’havia formulat en altres obres lul·lianes dedicades a aquesta temàtica, sobretot al Liber praedicatione i a l’Ars maior praedicationis. El breu pròleg, que proposa d’entrada l’íntima relació d’ambdues obres, acaba amb una frase lapidària i d’enorme importància per a la comprensió d’aquest breu però substanciós opuscle lul·lià: “Lo subject d’aquesta ciència és la figura que és en ella”. La figura, la penúltima que Llull va dibuixar o va manar dibuixar a la seva vida, no és un pur mètode d’amplificació o de memorització de la matèria predicable, sinó que, seguint les seves reflexions a l’epíleg, serveix per a totes les ciències i per cercar el que és vertader i distingir-lo del que és fals. Llull deixa clar que aquesta Art i la seva figura no serveixen només per predicar, sinó que es tracta d’una Art abreujada i també d’una figura “molt general”.