Llibre de les bèsties

El Llibre de les bèsties és la setena de les deu parts en què es divideix el Fèlix o Llibre de meravelles (1288-1289), on ocupa el lloc d’un tractat de zoologia. Es tracta, en canvi, d’una seriosa reflexió sobre la política en forma de faula. Llull planteja una trama complexa, plena de matisos, en què es poden seguir les maquinacions de Na Renard, la guineu, per aconseguir dominar el poder i exercir-lo des d’un segon pla. Els animals de la faula, que Llull pren de fonts orientals i del Roman de Renard francès, són una excusa per retratar algunes de les facetes més tenebroses de la condició humana. Des del començament de l’obra el lector s’adona que la protagonista farà qualsevol cosa per manar: la finalitat no és enriquir-se sinó rabejar-se en el plaer de dominar-ho tot, una trista passió que es materialitza en tots els nivells de les relacions humanes. Na Renard acaba fracassant, víctima de la seva pròpia desmesurada ambició, però la seva caiguda només es produeix després de moltes injustícies i atrocitats.

Al final del Llibre de les bèsties, se’ns diu que Fèlix va dur l’obra a la cort d’un rei perquè anés amb compte a l’hora de refiar-se de segons qui. És molt possible que Llull escrivís aquest capítol del Llibre de meravelles com a advertiment per al rei de França, Felip IV, el Bell, amb qui havia tingut contactes polítics en els anys de redacció de l’obra.