Cosmovisió: analogia i exemplarisme

La concepció bàsica del món en Llull s’ajusta a la visió medieval corrent de l’univers: els mons diví, intel·ligible i material disposats jeràrquicament en aquest ordre descendent, amb els dos mons creats que reflecteixen el seu exemplar diví. Les seves relacions comportaven la possibilitat d’argumentar l’ascens per analogia de l’ésser vers el Creador; un procés que es feia més fàcil pel fet que ambdós mons inferiors se subdividien en diferents nivells. Cada nivell tenia una estructura idèntica ja que reflectia el mateix model comú (encara que el model es feia manifest de diverses maneres en els diferents nivells). Per això aquests podien actuar realment com esglaons d’una gran escala, per mitjà dels quals hom podia ascendir fins Déu a través de la contemplació de l’analogia de l’ésser —el famós itinerarium mentis in Deum recordat en el títol d’una de les obres més conegudes de sant Bonaventura. En el sistema específicament lul·lià, el model que reproduïa cada nivell era el model específic de les ‘dignitats’ de Déu o ‘virtuts’ arquetípiques: els atributs divins de Déu, considerats instruments de la seva activitat creadora i, per això, reflectits en tots els aspectes de la creació, en la qual són l’essència mateixa de la seva estructura subjacent.

La Figura plena representa la cosmovisió lul·liana.

Font: R. D. F. Pring-Mill, “L’estructura analògica de l’Art lul·liana”, a id., Estudis sobre Ramon Llull (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991), pp. 241-242