Escolàstica i Universitats
Els catalans alfabetitzats dels segles XIII al XV van esdevenir usuaris de l’escolàstica, nom que designa la sistematizació orgànica dels coneixements filosòfics i científics heretats dels grecs a través dels àrabs i repensats des de la teologia, que s’ensenyaven a les universitats. Des dels temps de Boeci (480/490-525), traductor d’una part de les obres d’Aristòtil, els intel·lectuals europeus no havien tingut l’oportunitat d’ampliar les bases tècniques de la informació de què disposaven per a interpretar la sagrada Escriptura i l’univers físic. Els traductors del segle XII van fer arribar els primers textos que havien de revolucionar el saber. Al segle següent els traductors van aprendre grec. La recuperació de la filosofia i de la ciència antigues (1150-1270) és una aventura intel·lectual capitalitzada pels centres de saber del Nord d’Europa, que esdevindrà patrimoni comú a partir de la divulgació de les grans síntesis teològiques i enciclopèdiques de la segona meitat del segle XIII, elaborades pels millors mestres, com els dominicans sant Albert Magne (1200-1280) i sant Tomàs d’Aquino (1225-1274), o els franciscans sant Bonaventura (1221-1257) i Duns Escot (1266-1308).
Gerard de Cremona, que va morir a Toledo el 1187, va traduir de l'àrab obres lògiques i físiques d'Aristòtil, comentaris antics i textos mèdics i astronòmics, àrabs i grecs. Robert Grosseteste, canceller d'Oxford i bisbe de Lincoln, mort el 1253, va enllestir versions de textos aristotèlics sobre ètica i molts comentaris antics; a Guillem de Moerbeke (1215-1286), un dominicà flamenc, s'atribueix la nova traducció del corpus complet d'Aristòtil.
Les universitats van néixer del corporativisme professional de mestres i estudiants, encara que algunes van ser fundades per la Santa Seu o per alguns monarques. Bolònia, especialitzada en dret, funcionava des de mitjan segle XII, però els centres més innovadors són de principis del XIII: París (1200), Oxford i Montpeller (1220), Pàdua i Nàpols (1224), Cambridge (1225), Tolosa (1229), Salamanca (1230). La vida universitària estava animada per intenses polèmiques (condemna de l’aristotelisme, clergues regulars contra seculars, dominicans contra franciscans, discussió sobre l’averroisme), la qual cosa no va impedir que els seus productes intel·lectuals s’imposessin en tots els nivells de la vida social.
Les facultats superiors (teologia, dret, medicina) preparaven, d’una banda, els professionals de la ciència revelada, la majoria dels quals es dedicava a l’ensenyament i a la carrera eclesiàstica; de l’altra, proporcionaven el dret d’exercir als juristes i als metges (aquests no pertanyien necessàriament al clergat). El pla d’estudis responia als estatuts de cada centre i s’articulava en diversos nivells (batxiller, llicenciat), que podien culminar amb el doctorat en teologia. L’ensenyament es basava en el comentari per part del mestre d’uns textos canònics (lliçó) i en la discussió pública (disputació). Al segles XIV i XV les universitats es van multiplicar des de Portugal (Coimbra, 1308), a Escòcia (St. Andrews, 1413), a Polònia (Cracòvia, 1397). La monarquia aposta per l’oficialització de la cultura de les universitats a Catalunya: l’any 1300 Jaume II (1291-1327) va promoure la fundació d’un centre d’estudis superiors a la ciutat de Lleida, situada al bell mig de les terres de la Corona d’Aragó. Els altres centres universitaris de la Corona d’Aragó són: Perpinyà (1349), Osca (1354), Girona (1446), Barcelona (1450), Saragossa (1474), Palma (1483).
Com havia fet setanta anys abans Frederic II Staufen, quan va patrocinar la Universitat de Nàpols, el monarca català manifesta en l'acta d'aquesta fundació que vol evitar que els seus súbdits vagin pidolant el saber en terres forasteres: les noves facultats d'arts, de medicina, de dret i de teologia han de dotar el país d'elits cultes de formació autòctona, homologables amb les que surten de París, Oxford o Bolònia. La Universitat de Lleida va trigar molt de temps a funcionar a ple rendiment i mai no va absorbir tots els estudiants catalanoaragonesos, que van continuar viatjant més enllà de les fronteres durant tota l'Edat Mitjana. La migradesa dels recursos econòmics de la nova fundació (sobretot al principi), la competència de les Universitats de Montpeller (ciutat que va formar part dels dominis aragonesos fins l'any 1344) i de Tolosa, el dinamisme dels estudis dels convents franciscans i dominicans i les iniciatives municipals (els Furs de València de 1246 preveuen escoles), van deslluir el lideratge acadèmic de la Universitat de Lleida.
L’escolàstica va dur a terme un esforç de sistematizació del saber comparable al de la moderna informàtica. A banda dels pensadors d’alta volada intel·lectual, els segles XIII i XV van produir, en efecte, una legió de professionals de les lletres, treballadora i disciplinada, que van elaborar obres de consulta que, multiplicades més tard per la impremta, es van mantenir en ús fins al segle XVIII: concordances de la Bíblia, enciclopèdies de tema natural o històric, reculls de sentències dels pares i dels doctors de l’Església i també dels autors clàssics, col·leccions jurídiques. Les taules alfabètiques i els índexs de matèries facilitaven la consulta d’aquests volums.
Els usuaris més assidus d’aquests materials eren els clergues que tenien l’obligació quotidiana de comentar la doctrina cristiana: els predicadors. En efecte, per elaborar un sermó cal localitzar amb rapidesa i seguretat un conjunt de dades autoritzades que combinin frases de la Sagrada Escriptura amb els continguts de la teologia i de la filosofia moral. L’escolàstica va dotar, a més, els predicadors d’unes eines especialitzades (reculls d’exemples, repertoris de sermons cèlebres, tractats sobre la retòrica del sermó) que, a la llarga, van contribuir eficaçment a l’accés dels laics als continguts del saber de les universitats.
L’Art de Ramon Llull va ser concebuda a l’època d’or de l’escolàstica per un pensador que no havia rebut una formació acadèmica, però que disposava dels instruments d’accés al saber del món universitari (enciclopèdies, tractats de teologia, medicina, dret, repertoris diversos) i que havia viscut en ciutats universitàries com Montpeller o París. Que l’Art sigui entès com un saber global únic, una ‘scientia universalis’ mostra alhora els deutes de Ramon amb l’escolàstica i l’abisme que separa els dos sistemes.