Correlatius

Els ‘correlatius’ són una articulació original de l’ontologia dinàmica de Llull. Els correlatius tenen els seu origen en un desplegament de la forma nominal dels verbs transitius: el participi present com a forma activa, el participi passat com a passiva i l’infinitiu com a nexe entre tots dos. D’aquesta manera, Llull feia general una doctrina que sant Agustí, per tal d’explicar el misteri de la Trinitat, havia aplicat als verbs que expressaven les activitats de l’ànima (‘coneixent’, ‘conegut’ i ‘conèixer’, ‘estimant’, ‘estimat’ i ‘estimar’, etc. ). Aleshores cada un dels principis de Llull, una vegada convertit essencialment en una força activa, es desplegava formant la tríada dels seus correlatius (‘Bondat’, per exemple, = ‘bonificatiu’, ‘bonificable’ i ‘bonificar’; ‘grandesa’ = ‘magnificatiu’, ‘magnificable’ i ‘magnificar’, etc.). Fins i tot Llull es va adonar que els lectors es podien alarmar davant d’un llenguatge aparentment excèntric i sense sentit! Però no era aquesta la qüestió; allò que Llull desitjava expressar mitjançant aquesta terminologia estranya i particular era un missatge de gran abast: com que Déu era infinitament actiu i fecund, les seves dignitats no podien romandre eternament ocioses i estèrils. A partir d’aquesta nova teoria, que esdevé el principi fonamental de la teologia de Llull, es podien deduir racionalment la Trinitat i l’Encarnació. D’altra banda, la teoria també era rellevant des d’un punt de vista filosòfic. Com a expressió d’una concepció dinàmica de l’ésser, el repertori dels correlatius posa en marxa tot l’edifici del sistema de Llull; mitjançant els correlatius fins i tot el món participava del ritme vital trinitari present a la creació de Déu.