Inquietuds espirituals dels laics
Les profundes inquietuds espirituals que els laics van manifestar a l’Europa occidental, des de final del segle XII i tot al llarg del segle XIII, són un component de primer ordre en el procés d’emancipació intel·lectual que es detecta entre els mateixos laics a la tardor de l’Edat Mitjana. De fet, van resultar una via privilegiada d’accés al saber dels clergues, al saber teològic sobretot.
A la Corona d’Aragó, el fenomen coincideix amb la constitució, la generalització i la consolidació d’una tradició cultural rica i diversa en llengua vulgar al tombant del segle XIII amb el XIV. Algunes de les principals contribucions a l’extensió de l’ús escrit del català vénen de l’àmbit de l’espiritualitat i per obra de laics. És el cas de Ramon Llull i d’Arnau de Vilanova, que fan aportacions decisives al caràcter propi d’aquesta tradició. Alhora, tots dos s’expliquen com a producte de l’esbotzament de les barreres que separaven els diferents compartiments en què era dividit el saber, fins a fer possible que alguns laics sentissin la necessitat d’anar més enllà de l’utillatge cultural que havien adquirit de forma natural en el seu procés de socialització i envair parcel·les del saber fins aleshores reservades a especialistes, a clergues. Llull i Vilanova viuen, doncs, al mateix començament d’aquesta tendència i fan que la cultura catalana la manifesti amb una notable precocitat.
La pietat penitencial i les molt diverses concrecions que va tenir al llarg del segle XIII constitueixen la manifestació més evident d’aquesta voluntat dels laics de trobar unes formes d’espiritualitat pròpies en què tinguessin protagonisme, sense abandonar el seu estat de vida. Una manifestació ben coneguda d’aquesta espiritualitat penitencial és la que es dóna a Occitània i a la Corona d’Aragó en els cinquanta anys compresos entre el darrer quart del segle XIII i el primer del XIV; es tracta d’un corrent extens i vigorós, vinculat de diverses maneres als frares menors, especialment al sector que anomenem espiritual, que té la seva correspondència, bé que amb característiques pròpies, a la península italiana i fins a Sicília. Forma, per tant, un arc mediterrani de gran abast que és l’espai en què el beat Ramon i mestre Arnau de Vilanova desenvoluparen la seva activitat principal en aquesta època.
Els laics espirituals són homes i també dones, anomenats popularment ‘beguins’, que en general són terciaris franciscans. ‘Beguí, ‘beguina’, ‘begard’ són mots d’origen flamenc que arriben al català a través del francès. Originalment eren aplicats als membres dels grups de penitents que es desenvolupen als Països Baixos, al final del segle XII i principi del XIII. Més enllà del nom no sembla possible establir altra relació entre els beguins del nord i els de la Mediterrània que no sigui la comunitat d’inquietuds i d’algunes formes de vida, que d’altra banda coincideixen també amb d’altres corrents d’espiritualitat penitencial. La informació sobre la vida dels beguins és relativament tardana i procedeix de censures inquisitorials i butlles pontifícies destinades a controlar o reprimir el moviment. Destaquen els vestits distintius que portaven els beguins, l’entusiasme per la pobresa, l’esperança apocalíptica, relacionada amb les teories de Joaquim da Fiore, i la consciència escatològica: els laics s’atribuïen un paper testimonial i salvífic en la història de l’Església. La majoria de les censures de l’autoritat eclesiàstica contra els beguins estan relacionades amb els hàbits de lectura, predicació i ensenyament: eren activitats que es duien a terme al marge del magisteri de l’Església i representanven un perill. Les lectures dels espirituals consistien en la versió vulgar de l’Escriptura i els corresponents comentaris i interpretacions. També utilitzaven textos catequètics divulgatius d’un nivell molt elemental i altres escrits pietosos. Interessa retenir aquí el fenomen de la lectura i l’escriptura com a vehicle d’autonomia cultural.
Font: Albert Soler, “Espiritualitat i cultura: els laics i l’accés al saber a final del segle XIII a la Corona d’Aragó”, Studia Lulliana 38 (1998), pp. 3-4.
Hi ha aspectes del Blaquerna de Ramon Llull, com ara la vida exemplar dels pares de l’heroi, Evast i Aloma, i de la seva Doctrina Pueril, com ara la proposta d’induir una educació elemental dels infants mitjançant la lectura i l’escriptura, que s’expliquen per la convivència de Llull amb nuclis socials marcats per les inquietuds espirituals laiques. Això no vol dir que Llull compartís personalment cap programa concret propi de beguins: els seu programa és l’Art. En canvi, alguns dels primers deixebles de Llull als països catalans al segle XIV van ser precisament laics espirituals: els laics espirituals que van desencadenar les ires de l’inquisidor Nicolau Eimeric a partir de 1372 (Nicolau Eimeric, Diàleg contra els lul·listes, traducció de Jaume de Puig, Barcelona: Quaderns Crema, 2002).