Desenganyat
Llull va conèixer més fracassos que èxits. Si es pensa en les seves llargues visites a la Cúria sota cinc pontífexs, en les seves crides als capítols generals de franciscans i de dominicans i a tot un seguit de reis i de repúbliques, el resultat va ser relativament magre. Tot el que es pot esmentar és la fundació d’un col·legi per a missioners a Mallorca (una fundació que no va durar: Miramar), el permís personal de predicar a les sinagogues i a les mesquites de la Corona d’Aragó, i la seva influència en el cànon XI del Concili de Vienne, un decret que només es va executar molt parcialment. El vot de Felip el Bell a Vienne d’encapçalar ell mateix una gran croada, tal com Llull havia somniat, no es va dur mai a la pràctica.
Si examinem les obres de Llull, veurem que ell mateix era perfectament conscient de la seva falta d’èxit. El 1314, a Sicília, dos anys després de la fi del Concili de Vienne, Llull decideix no tornar a començar la roda de visites que havia fet sovint a la cort de papes i de reis. Veia molt clar que n’havia tret molt poc de tot això i, diu al Liber de civitate mundi referint-se a ell mateix, que ‘moltes vegades ha estat burlat, colpejat i tractat de phantasticus’. Però no es desesperava. Va retornar al nord d’Àfrica per tercer cop per veure si podria ‘guanyar els sarraïns per a la fe catòlica’. L’elecció de Tunis no era una extravagància, com podria semblar. Vint-i-un anys abans, el 1293, Llull havia estat expulsat de la ciutat, però ara Tunis tenia un príncep que depenia en part dels auxilis catalans i que feia promeses a Jaume II d’Aragó de convertir-se. D’altra banda, en passar de Sicília a Tunis, en el que probablement havia de ser el seu últim viatge, tenia cartes de recomanació de Jaume II; tenia al voltant de 84 anys.