Visió trinitària del món
L’Art general constitueix un model, difícilment superable, d’un tipus de metafísica exemplarista i descendent que, bo i partint de Déu, cerca les seves petjades en el món. A Llull, com a Plató, el món visible recolza sobre l’invisible, els béns ‘jusans’, en el Bé ‘sobirà’. A dalt hi ha Déu amb les seves dignitats. A baix, el món, fet per Ell a imatge de les dignitats. El vincle d’unió entre aquests dos mons no és altre que les mateixes dignitats. A baix, el món, fet per Ell a imatge de les dignitats. El vincle d’unió entre aquests dos mons no és altre que les mateixes dignitats divines. Com les idees de Plató, les dignitats són alhora principis de l’ésser i del conèixer (principia essendi et cognoscendi). Com que anomenen Déu respecte del món poden ésser atribuïdes, analògicament, a l’un i a l’altre. Pocs sistemes medievals s’han acostat tant com el de Llull al model platònic i hegelià d’una lògica que sigui alhora una ontologia. L’ordre de l’ésser i l’ordre del pensament coincideixen en Déu, el pensament creador del qual conté idealment tot allò que és real. D’ací ve que aquesta ontologia lul·liana sigui també una teologia.
Si Déu és, doncs, la tesi primera i fonamental del pensament lul·lià, és normal que el moviment d’aquest pensament vagi més aviat de dalt a baix, de Déu al món. I, de fet, Llull entén en darrer terme el món des de Déu, com un sistema de petges i d’imatges de la seva perfecció infinita. ‘Aquest món és imatge per la qual és significada la gran bonea e noblea de Déu’ (Llibre de meravelles, VIII, c. 53). Tanmateix, per molt veritat que sigui que el moviment bàsic i predominant en Llull és el que va de dalt a baix, no hi manca tampoc el moviment contrari, el que va de baix a dalt. Aquesta alternança de l’ascens i el descens, típica del nostre autor, troba la seva expressió més acabada en el Liber de ascensu et descensu intellectus, on Llull descriu les escales per les quals l’enteniment puja del sensible a l’intel·ligible i baixa de l’intel·ligible al sensible.