La nova literatura

El conjunt de les novel·les, els poemes, els aforismes, el proverbis i els exemples produïts per Ramon Llull, sobretot en llengua catalana (però no exclusivament), pertanyen al camp del que des de principis del segle XIX se sol anomenar literatura. Per això es parla del Romanç d’Evast e Blaquerna, del Llibre de meravelles, del Desconhort i del Cant de Ramon a les històries de la literatura catalana; per exemple, a les de Jordi Rubió i de Martí de Riquer. Tanmateix, cal tenir present que per a Llull la literatura no és un objectiu en ella mateixa, lligada a un entorn nacional i a una opció lingüística: no té res de comparable a l’operació que va dur a terme Dante Alighieri fundant la literatura italiana a l’albada del Tres-cents.

Per a Llull la literatura és un embolcall expressiu i persuasiu de continguts didàctics universalment vàlids, apte per a transmetre un únic missatge salvífic. Les llengües de comunicació (l’àrab i les diverses llengües dels infidels; el llatí i les diverses llengües dels cristians), de la mateixa manera que les formes literàries, esdevenen instruments de difusió de l’Art, que, per la seva banda, s’expressa en un llenguatge propi que s’ajuda d’alfabets, figures geomètriques i taules.

Les novel·les, els poemes, els aforismes, el proverbis i els exemples lul·lians (amb algunes excepcions com ara el Plany de la Verge o el Llibre de les bèsties) són tan diferents de les obres de la tradició romànica coetània en la seva intencionalitat, que se’ls poden aplicar les denominacions de “nova literatura” o de “literatura alternativa”, d’acord amb dos suggeriments terminològics vinculats a l’Art. En primer lloc, l’atribució duta a terme pel mateix Llull de l’adjectiu “nou-nova” a les disciplines del repertori vigent al segle XIII, un cop les havia adaptades al seu sistema: la lògica nova, la geometria nova, l’astronomia nova, la retòrica nova, que constitueixen globalment una nova ciència. En segon lloc, la proposta d’Antoni Bonner de presentar l’Artcom una “autoritat alternativa”, capaç de regular totes les ciències i sabers que permeten de conèixer la realitat.

La  temptativa de trobar una denominació descriptiva i immediatament explícita del tractament de què Llull fa objecte el que modernament entenem per literatura arrenca de dues aportacions crítiques fonamentals: la reducció de la literatura lul·liana a simple “expressió literària”, establerta per Jordi Rubió, i la feliç proposta descriptiva de Robert Pring-Mill, que defineix els “recontaments” i els “proverbis” de l’“Arbre exemplifical” com una singular “transmutació de la ciència en literatura”, que Ramon presenta com a mecanitzable.

Si Llull va escriure dues novel·les entre 1283 i 1289 és perquè en aquells anys vivia en un ambient, a Mallorca, a Montpeller i a París, en què els lectors de novel·les li semblaven una part important de la població. La novel·la era, doncs, un vehicle de difusió massiva d’idees. Més endavant, a partir de 1300, Ramon va utilitzar per a la divulgació de la seva Art un vehicle encara més massiu: la predicació; i també hi va introduir alteracions, de manera que es pot parlar d’una nova predicació lul·liana.

De jove, Llull havia practicat la poesia trobadoresca i durant molts anys va abominar dels poetes (els anomena joglars i no distingeix entre els que componen els textos i els professionals de l’espectacle que els divulguen). Així, al capítol 118 del Llibre de contemplació en Déu, acusa els joglars de promoure la violència i d’encoratjar els mals costums. Si, malgrat tot, va acabar escrivint alguns poemes memorables, va ser perquè el jo que parla en primera persona a la poesia lírica li permetia de donar vida al personatge de Ramon Llull, el procurador dels infidels, que després de la conversió a la penitència i la troballa de l’Art, ho havia donat tot per l’honor de Déu i per la difusió de la bona nova del seu mètode de coneixement i persuasió.